Ja fa un temps, quant vaig arribar per primera vegada al lloc on ara visc, a l’arribar a la plaça de l’església vaig veure que, al jardí que hi ha dins de la rotonda que hi ha al mig de la plaça, dormia tranquil•lament un gos de mida mitjana de color ros i blanc.
Després d’aquell dia, cada cop que passava per aquest lloc el mirava i allà estava el gos. Sempre estava dormint tranquil•lament, semblava que res l’amoïnés.
Al cap de cop, el vaig tornar a veure seguint a una veïna que sempre anava en bicicleta. Ell sempre la seguia com si fos el seu vigilant. Al cap de poc temps, vaig fer amistat amb aquesta veïna. Em va semblar, tot i que no l’havia tractat gaire, que era una bona persona i, de fet, crec que no em vaig equivocar.
Vam parlar del gos que sempre la seguia. Em va dir que es tractava d’un gos que havien abandonat feia molt de temps. Em va explicar que sempre la seguia perquè la senyora del lloc on ella anava a treballar els matins li donava menjar. És clar, devia ser per això que la seguia. A més, el primer dia que va seguir la meva veïna fins a casa seva, ella també li va donar menjar. Ara sempre la segueix quant ella va amunt i avall amb la seva bicicleta.
Des d’aleshores, totes dues li donem menjar. El gos és un mascle i no es mou del costat de les nostres cases. Només marxa quant la veïna, que es diu Mari, surt amb la bicicleta o quant el meu marit i jo sortim a passejar el nostre gos.
M’he adonat que el gos té por perquè no es deixa tocar. Segur que algú sense gens d’escrúpols li devia fer mal. Per cert, la Mari em va dir que la senyora del lloc on ella anava a treballar que li donava menjar l’anomenava Canela. Jo no ho acabo d’entendre perquè jo crec que és un nom femení i ell és un gos mascle. Però també penso que tothom té dret a fer allò que vol. Jo no soc ningú per posar-hi pegues.
Ara, quant em veu, com que sap que cada dia li dono menjar, es posa molt content. Ho demostra movent la seva cua sense parar i posant-se de panxa enlaire. Jo, per demostrar que no li faré mal, de vegades li dono menjar amb la meva mà. Ell m’ho agraeix llepant la meva mà. Un dia que jo estava asseguda a l’esgraó de la porta, em va posar les seves potes sobre la meva esquena i em va tocar amb el seu nas el meu cabell. Jo ho vaig rebre com un gest d’agraïment per haver-li donat menjar i per dir-li sempre coses. Estic segura que, si algú m’escolta parlant amb el gos, es pensarà que no estic gaire bé del cap. Però és ben cert que, això, a mi tant me fa. Jo sempre faig el que em sembla que he de fer i el que pensin els altres més indiferent.
Des que jo li dono menjar i rep la meva atenció, el nostre gos s’ha tornat molt gelós. Suposo que creu que hi ha algú que li fa la competència. No vol que se li acosti i, si se l’hi acosta, el borda. Però jo crec que el que fa és la seva manera de dir-li que és ell el nostre gos. Però, de sobte, tot això ha canviat. Fa uns pocs dies, el meu marit va deixar la porta del carrer oberta per descuit i, de cop i volta, vam adonar-nos-en que el nostre gos s’havia escapat. Aleshores vam sortir a buscar-lo i la sorpresa va ser nostre quant vam veure que venien tots dos, l’un al costat de l’altre, del bar que hi ha a prop d’on vivim. Des de llavors, sembla que, per fi, s’han fet amics. Per cert, avui quant hem sortit a passejar ell ens ha seguit com sempre, s’ha posat a córrer davant nostre i, quant ha arribat a un lloc on hi havia uns nens jugant, no eren pas gaire petits, a mi m’ha semblat que devien tenir 10 o 12 anys, un d’ells ha agafat una pedra, ha fet el gest de voler tirar-la al gos i el gos ha corregut al meu costat i durant tot el camí ha anat al meu costat. Això ha fet que tragués dues conclusions, una de bona i una de dolenta.
Però d’això no en vull dir-ne res. Que el que llegeixi això en tregui les seves pròpies conclusions.
Jo, que m’estimo el meu gos, no puc comprendre que hi hagi persones que puguin abandonar d’aquesta manera els seus animals, sabent que és molt segur que no sobrevisquin. Segur que aquestes persones, si se les pot anomenar persones, no deuen tenir gaires bons sentiments. Jo crec que, quant tens bons sentiments, els tens tant per les persones com pels animals i que, quant decidim tenir-ne un, els únics responsables de l’animal som nosaltres.
Fa uns dies vaig llegir al diari que una senyora dels Estats Units havia deixat la seva mansió valorada en 7 milions de dòlars més un fideïcomís de 3 milions de dòlars als seus dos gossos, una parella de chihuahua.
Aquest planeta terra, la veritat, està ple de contradiccions. El que en alguns els falta, en altres els sobra. Com dic jo sempre: què hi farem, la vida està plena de contrastos. Alguns, per desgràcia, no gaire bons i d’altres molt extravagants.
...
Després d’aquell dia, cada cop que passava per aquest lloc el mirava i allà estava el gos. Sempre estava dormint tranquil•lament, semblava que res l’amoïnés.
Al cap de cop, el vaig tornar a veure seguint a una veïna que sempre anava en bicicleta. Ell sempre la seguia com si fos el seu vigilant. Al cap de poc temps, vaig fer amistat amb aquesta veïna. Em va semblar, tot i que no l’havia tractat gaire, que era una bona persona i, de fet, crec que no em vaig equivocar.
Vam parlar del gos que sempre la seguia. Em va dir que es tractava d’un gos que havien abandonat feia molt de temps. Em va explicar que sempre la seguia perquè la senyora del lloc on ella anava a treballar els matins li donava menjar. És clar, devia ser per això que la seguia. A més, el primer dia que va seguir la meva veïna fins a casa seva, ella també li va donar menjar. Ara sempre la segueix quant ella va amunt i avall amb la seva bicicleta.
Des d’aleshores, totes dues li donem menjar. El gos és un mascle i no es mou del costat de les nostres cases. Només marxa quant la veïna, que es diu Mari, surt amb la bicicleta o quant el meu marit i jo sortim a passejar el nostre gos.
M’he adonat que el gos té por perquè no es deixa tocar. Segur que algú sense gens d’escrúpols li devia fer mal. Per cert, la Mari em va dir que la senyora del lloc on ella anava a treballar que li donava menjar l’anomenava Canela. Jo no ho acabo d’entendre perquè jo crec que és un nom femení i ell és un gos mascle. Però també penso que tothom té dret a fer allò que vol. Jo no soc ningú per posar-hi pegues.
Ara, quant em veu, com que sap que cada dia li dono menjar, es posa molt content. Ho demostra movent la seva cua sense parar i posant-se de panxa enlaire. Jo, per demostrar que no li faré mal, de vegades li dono menjar amb la meva mà. Ell m’ho agraeix llepant la meva mà. Un dia que jo estava asseguda a l’esgraó de la porta, em va posar les seves potes sobre la meva esquena i em va tocar amb el seu nas el meu cabell. Jo ho vaig rebre com un gest d’agraïment per haver-li donat menjar i per dir-li sempre coses. Estic segura que, si algú m’escolta parlant amb el gos, es pensarà que no estic gaire bé del cap. Però és ben cert que, això, a mi tant me fa. Jo sempre faig el que em sembla que he de fer i el que pensin els altres més indiferent.
Des que jo li dono menjar i rep la meva atenció, el nostre gos s’ha tornat molt gelós. Suposo que creu que hi ha algú que li fa la competència. No vol que se li acosti i, si se l’hi acosta, el borda. Però jo crec que el que fa és la seva manera de dir-li que és ell el nostre gos. Però, de sobte, tot això ha canviat. Fa uns pocs dies, el meu marit va deixar la porta del carrer oberta per descuit i, de cop i volta, vam adonar-nos-en que el nostre gos s’havia escapat. Aleshores vam sortir a buscar-lo i la sorpresa va ser nostre quant vam veure que venien tots dos, l’un al costat de l’altre, del bar que hi ha a prop d’on vivim. Des de llavors, sembla que, per fi, s’han fet amics. Per cert, avui quant hem sortit a passejar ell ens ha seguit com sempre, s’ha posat a córrer davant nostre i, quant ha arribat a un lloc on hi havia uns nens jugant, no eren pas gaire petits, a mi m’ha semblat que devien tenir 10 o 12 anys, un d’ells ha agafat una pedra, ha fet el gest de voler tirar-la al gos i el gos ha corregut al meu costat i durant tot el camí ha anat al meu costat. Això ha fet que tragués dues conclusions, una de bona i una de dolenta.
Però d’això no en vull dir-ne res. Que el que llegeixi això en tregui les seves pròpies conclusions.
Jo, que m’estimo el meu gos, no puc comprendre que hi hagi persones que puguin abandonar d’aquesta manera els seus animals, sabent que és molt segur que no sobrevisquin. Segur que aquestes persones, si se les pot anomenar persones, no deuen tenir gaires bons sentiments. Jo crec que, quant tens bons sentiments, els tens tant per les persones com pels animals i que, quant decidim tenir-ne un, els únics responsables de l’animal som nosaltres.
Fa uns dies vaig llegir al diari que una senyora dels Estats Units havia deixat la seva mansió valorada en 7 milions de dòlars més un fideïcomís de 3 milions de dòlars als seus dos gossos, una parella de chihuahua.
Aquest planeta terra, la veritat, està ple de contradiccions. El que en alguns els falta, en altres els sobra. Com dic jo sempre: què hi farem, la vida està plena de contrastos. Alguns, per desgràcia, no gaire bons i d’altres molt extravagants.
