Otoño

¡Qué vellos son los días de lluvia en otoño! Cuando el sofocante calor ha pasado y el cielo se llena de nubes blancas y grises anunciando la eminente y deseada lluvia que refrescará el ambiente y llenará los hoyos del suelo de charcos de agua dónde los pájaros calmaran su sed y los niños chapotearan en su agua jugando y mojando sus zapatillas y los bordes de sus pantalones y de sus faldas disfrutando de ese modo de ese don tan apreciado como es la lluvia.

Y las gotas de agua de la lluvia quedaran prendidas en las hojas ya casi amarillentas de los chopos brillando con sus reflejos cuando la lluvia amanse y salga el sol entre las nubes que parecen huir porque así se lo piden los relucientes rayos de sol que parecen abrirse camino entre la tan deseada lluvia para hacer así brillar sus gotas de agua.

Entonces yo sueño despierta pensando en los lejanos bosques que tanto he querido. Y parece como si mis ojos pudiesen ver, aunque yo sé que sólo se trata de mis recuerdos, los árboles con su gran colorido y el suelo lleno de yerba verde todavía mojada gracias a la lluvia. Ese suelo casi cubierto por las hojas que tan generosamente los grandes árboles parecen depositar con mucho cuidado encima para que mis ojos puedan ver la tan grandiosa belleza del otoño.

Y, todavía siguiendo el hilo de mis pensamientos, puedo ver las bayas rojas de algunos arbustos y los frutos de las sabrosas zarzas, las tan deliciosas moras con su intenso color negro que parecen invitarme a saborear su delicioso sabor dulzón. Y, mirando a través de mi pensamiento, busco en el suelo entre la hierba y los matorrales el color amarillento de los robellones bien escondidos para que de esa forma se les aprecie más cuando se les vea.

Doy gracias por poder recordar, ya que de esa forma nunca estaré lejos de todo aquello que tanto quiero.

...

La independència, el gran tesor de les persones

La independència és el gran tresor de les persones tot i que, per desgràcia, mai li donem la importància que en realitat té fins que per alguna raó la perdem total o parcialment. El gran tesor dels sers humans és, sens dubte, la llibertat i la independència.

Quan no pots fer les coses que habitualment feies d’una manera que fins aleshores era una cosa totalment natural de fer sense l’ajuda d’altres persones, moltes persones (entre les que m’incloc jo mateixa) senten com si la vida els hagués pres una de les coses més importants que tenien i que, fins al moment en que la perden, mai no li havien donat importància. Pot ser que només necessitin ajuda per petites coses, o pot ser que necessitin ajuda per tot allò que és necessari fer cada dia per seguir vivint.

Sigui quina sigui la situació de cada persona, és quasi sempre difícil d’acceptar. Per molt fort que mentalment sigui.

Tot i que he de dir que els sers humans, quan les coses se’ns posen molt difícils, som capaços de treure forces i de lluitar amb tanta fortalesa que ni nosaltres mateixos podíem pensar que en teníem tanta dintre nostre.

També és ben cert que, quan trobes la manera de fer alguna cosa que fins aquell moment feia molt de temps que no podies fer per tu mateix, et sens molt orgullós de tu mateix. I això t’ajuda a recuperar la teva autoestima, a seguir lluitant dia a dia i a intentar anar descobrint noves maneres de poder fer les coses per tu mateix.

La meva dificultat consisteix en que, degut a una malaltia, vaig perdre el poder caminar més de 20 minuts sense sentir forts dolors a més d’haver d’anar agafada del braç d’una altra persona, quasi no puc utilitzar la mà esquerra, i contínuament he de fer un gran esforç físic i mental. Físic pel gran esforç que he de fer. I mental per l’angoixa que produeix el fet de veure’t diferent als altres, cosa que fa que deixis de voler anar a molts llocs i, per tant, de gaudir de moltes de les coses boniques que les persones sense problemes de mobilitat poden gaudi amb tota normalitat.

Sóc totalment conscient que moltes persones voldrien poder caminar encara que fos durant uns moments però, com se sol dir i amb tota la raó, el pitjor mal és el que sentim nosaltres i quasi sempre tenim tendència a creure que el nostre mal és el pitjor.

Però el que avui vull explicar és que he descobert que també nosaltres podem anar als llocs sense haver de passar-ho forçosament malament.

Segurament moltes persones ja ho saben. Però el cert és que jo ho he descobert ara i, com que em va sentir tan bé durant unes hores i des d’aleshores no puc deixar de pensar-hi, he decidit compartir-ho amb els altres explicant la meva experiència.

Fa pocs dies un dels meu fills em va dir que tenia una sorpresa per mi, que aniríem a un lloc on ens hi estaríem dos dies. Jo he de confessar que en aquell moment no em va fer gens de gràcia perquè vaig pensar que em tocaria patir com sempre i acabaria sense poder gaudir de totes les coses boniques degut al malestar físic que el caminar em provocaria.

Jo no tenia ni idea del lloc on anàvem. Així que, quan va arribar el moment, vaig pujar al cotxe i, endavant, a veure què era el que m’esperava. Després d’unes hores de viatge vam arribar a la nostra destinació.

Quan vaig veure que arribàvem a València, vaig veure que el lloc on anàvem era la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i jo ja vaig començar a patir perquè sabia que era un lloc on s’havia de caminar molt.

Després de deixar les bosses a l’habitació de l’hotel jo vaig preguntar al meu fill “ara, on anem?” i el meu fill em va contestar “a veure la Ciutat de les Arts i les Ciències però no et preocupis perquè no hauràs de caminar gaire, només uns 100 metres” Jo he de confessar que no me’l vaig creure perquè, quan vam passar per davant amb el cotxe, em va semblar un lloc immensament gran.

Però el cert és que així va ser. Quan havíem caminat quasi uns 100 metres, em va dir que m’esperés un moment asseguda en un bac que hi havia a l’ombra d’uns matolls florits. Després d’esperar durant uns minuts, el meu fill va tornar amb una cosa semblant a un dels motorets de quatre rodes que solen portar les persones que tenen alguna dificultat per moure’s, però una mica més petit. Després de pujar-hi i de que m’expliqués com funcionava, he de dir que era molt fàcil de portar, vam començar la que havia de ser una de les millors experiències que havia viscut en els últims 13 anys, que és el temps que fa que vaig patir la malaltia.

Vaig recórrer tot el recinte, que era immens. Vaig gaudir de tots els grans i petits detalls d’aquell increïble lloc, gaudint de poder recórrer un lloc tan gran sense haver de patir gens. I amb un somriure als llavis i, el més important, sentint-me durant unes hores independent i lliure que és, sense cap mena de dubte, un dels més grans dels tresors que es poden tenir al llarg de la vida.

Sóc conscient que estem en un moment en que les administracions, a l’igual que la majoria dels ciutadans, estan passant per un mal moment econòmic. Però també sabem tots que hi ha persones amb un gran poder econòmic: banquers, polítics, esportistes, i persones amb grans fortunes. Crec que, si aquestes persones dediquessin una petita i insignificant quantitat de les seves grans fortunes a ajudar a les empreses que poden oferir cultura i diversió perquè posessin a disposició de les persones amb problemes ajudes perquè aquestes poguessin gaudir de totes aquelles coses que només estan a l’abast de les persones físicament sanes, seríem moltes les persones que per uns moments tornaríem a sentir-nos independents i lliures i, segurament com em va passar a mi, tornaríem a somriure.

Perquè qui sap si algun dia, alguna d’aquestes persones que ara son tan afortunades en la salut i en la riquesa, també necessitaran ajuda per sentir-se independents i lliures i per tornar de nou a somriure.

...