Otoño

¡Qué vellos son los días de lluvia en otoño! Cuando el sofocante calor ha pasado y el cielo se llena de nubes blancas y grises anunciando la eminente y deseada lluvia que refrescará el ambiente y llenará los hoyos del suelo de charcos de agua dónde los pájaros calmaran su sed y los niños chapotearan en su agua jugando y mojando sus zapatillas y los bordes de sus pantalones y de sus faldas disfrutando de ese modo de ese don tan apreciado como es la lluvia.

Y las gotas de agua de la lluvia quedaran prendidas en las hojas ya casi amarillentas de los chopos brillando con sus reflejos cuando la lluvia amanse y salga el sol entre las nubes que parecen huir porque así se lo piden los relucientes rayos de sol que parecen abrirse camino entre la tan deseada lluvia para hacer así brillar sus gotas de agua.

Entonces yo sueño despierta pensando en los lejanos bosques que tanto he querido. Y parece como si mis ojos pudiesen ver, aunque yo sé que sólo se trata de mis recuerdos, los árboles con su gran colorido y el suelo lleno de yerba verde todavía mojada gracias a la lluvia. Ese suelo casi cubierto por las hojas que tan generosamente los grandes árboles parecen depositar con mucho cuidado encima para que mis ojos puedan ver la tan grandiosa belleza del otoño.

Y, todavía siguiendo el hilo de mis pensamientos, puedo ver las bayas rojas de algunos arbustos y los frutos de las sabrosas zarzas, las tan deliciosas moras con su intenso color negro que parecen invitarme a saborear su delicioso sabor dulzón. Y, mirando a través de mi pensamiento, busco en el suelo entre la hierba y los matorrales el color amarillento de los robellones bien escondidos para que de esa forma se les aprecie más cuando se les vea.

Doy gracias por poder recordar, ya que de esa forma nunca estaré lejos de todo aquello que tanto quiero.

...

La independència, el gran tesor de les persones

La independència és el gran tresor de les persones tot i que, per desgràcia, mai li donem la importància que en realitat té fins que per alguna raó la perdem total o parcialment. El gran tesor dels sers humans és, sens dubte, la llibertat i la independència.

Quan no pots fer les coses que habitualment feies d’una manera que fins aleshores era una cosa totalment natural de fer sense l’ajuda d’altres persones, moltes persones (entre les que m’incloc jo mateixa) senten com si la vida els hagués pres una de les coses més importants que tenien i que, fins al moment en que la perden, mai no li havien donat importància. Pot ser que només necessitin ajuda per petites coses, o pot ser que necessitin ajuda per tot allò que és necessari fer cada dia per seguir vivint.

Sigui quina sigui la situació de cada persona, és quasi sempre difícil d’acceptar. Per molt fort que mentalment sigui.

Tot i que he de dir que els sers humans, quan les coses se’ns posen molt difícils, som capaços de treure forces i de lluitar amb tanta fortalesa que ni nosaltres mateixos podíem pensar que en teníem tanta dintre nostre.

També és ben cert que, quan trobes la manera de fer alguna cosa que fins aquell moment feia molt de temps que no podies fer per tu mateix, et sens molt orgullós de tu mateix. I això t’ajuda a recuperar la teva autoestima, a seguir lluitant dia a dia i a intentar anar descobrint noves maneres de poder fer les coses per tu mateix.

La meva dificultat consisteix en que, degut a una malaltia, vaig perdre el poder caminar més de 20 minuts sense sentir forts dolors a més d’haver d’anar agafada del braç d’una altra persona, quasi no puc utilitzar la mà esquerra, i contínuament he de fer un gran esforç físic i mental. Físic pel gran esforç que he de fer. I mental per l’angoixa que produeix el fet de veure’t diferent als altres, cosa que fa que deixis de voler anar a molts llocs i, per tant, de gaudir de moltes de les coses boniques que les persones sense problemes de mobilitat poden gaudi amb tota normalitat.

Sóc totalment conscient que moltes persones voldrien poder caminar encara que fos durant uns moments però, com se sol dir i amb tota la raó, el pitjor mal és el que sentim nosaltres i quasi sempre tenim tendència a creure que el nostre mal és el pitjor.

Però el que avui vull explicar és que he descobert que també nosaltres podem anar als llocs sense haver de passar-ho forçosament malament.

Segurament moltes persones ja ho saben. Però el cert és que jo ho he descobert ara i, com que em va sentir tan bé durant unes hores i des d’aleshores no puc deixar de pensar-hi, he decidit compartir-ho amb els altres explicant la meva experiència.

Fa pocs dies un dels meu fills em va dir que tenia una sorpresa per mi, que aniríem a un lloc on ens hi estaríem dos dies. Jo he de confessar que en aquell moment no em va fer gens de gràcia perquè vaig pensar que em tocaria patir com sempre i acabaria sense poder gaudir de totes les coses boniques degut al malestar físic que el caminar em provocaria.

Jo no tenia ni idea del lloc on anàvem. Així que, quan va arribar el moment, vaig pujar al cotxe i, endavant, a veure què era el que m’esperava. Després d’unes hores de viatge vam arribar a la nostra destinació.

Quan vaig veure que arribàvem a València, vaig veure que el lloc on anàvem era la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i jo ja vaig començar a patir perquè sabia que era un lloc on s’havia de caminar molt.

Després de deixar les bosses a l’habitació de l’hotel jo vaig preguntar al meu fill “ara, on anem?” i el meu fill em va contestar “a veure la Ciutat de les Arts i les Ciències però no et preocupis perquè no hauràs de caminar gaire, només uns 100 metres” Jo he de confessar que no me’l vaig creure perquè, quan vam passar per davant amb el cotxe, em va semblar un lloc immensament gran.

Però el cert és que així va ser. Quan havíem caminat quasi uns 100 metres, em va dir que m’esperés un moment asseguda en un bac que hi havia a l’ombra d’uns matolls florits. Després d’esperar durant uns minuts, el meu fill va tornar amb una cosa semblant a un dels motorets de quatre rodes que solen portar les persones que tenen alguna dificultat per moure’s, però una mica més petit. Després de pujar-hi i de que m’expliqués com funcionava, he de dir que era molt fàcil de portar, vam començar la que havia de ser una de les millors experiències que havia viscut en els últims 13 anys, que és el temps que fa que vaig patir la malaltia.

Vaig recórrer tot el recinte, que era immens. Vaig gaudir de tots els grans i petits detalls d’aquell increïble lloc, gaudint de poder recórrer un lloc tan gran sense haver de patir gens. I amb un somriure als llavis i, el més important, sentint-me durant unes hores independent i lliure que és, sense cap mena de dubte, un dels més grans dels tresors que es poden tenir al llarg de la vida.

Sóc conscient que estem en un moment en que les administracions, a l’igual que la majoria dels ciutadans, estan passant per un mal moment econòmic. Però també sabem tots que hi ha persones amb un gran poder econòmic: banquers, polítics, esportistes, i persones amb grans fortunes. Crec que, si aquestes persones dediquessin una petita i insignificant quantitat de les seves grans fortunes a ajudar a les empreses que poden oferir cultura i diversió perquè posessin a disposició de les persones amb problemes ajudes perquè aquestes poguessin gaudir de totes aquelles coses que només estan a l’abast de les persones físicament sanes, seríem moltes les persones que per uns moments tornaríem a sentir-nos independents i lliures i, segurament com em va passar a mi, tornaríem a somriure.

Perquè qui sap si algun dia, alguna d’aquestes persones que ara son tan afortunades en la salut i en la riquesa, també necessitaran ajuda per sentir-se independents i lliures i per tornar de nou a somriure.

...

Som realment sers intel·ligents?

Des de fa segles, es diu que els sers humans som els sers intel•ligents del planeta Terra. Però ja em perdonareu si jo ho poso en dubte doncs, cada vegada més i sempre segons la meva manera de veure les coses, no veig per enlloc la verdadera intel•ligència del sers humans ja que cada vegada més demostrem ser menys intel•ligents i més autodestructius amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta. Crec, sempre des del meu punt de vista, que massa sovint ens deixem emportar pel gran mal del nostre temps que és el consumisme deixant enrere el que de veritat és important que no és res més que el sentir-nos bé en nosaltres mateixos que, de fet, és el que realment ens fa feliços.

Per desgràcia, ja no ens sentim feliços amb les coses senzilles que ens dóna la vida. Per sentir-nos bé necessitem coses que ens van destruint de mica en mica, com les drogues o l’alcohol. Ja no en tenim prou en satisfer els nostres desitjos sexuals amb la persona que estimem, que són una cosa totalment natural, i els canviem per desitjos tan destructius com els abusos sexuals, per no parlar dels abusos a innocents infants.

Els nostres valors de les coses els mesurem més per l’interès econòmic, que és el que realment ens importa cada vegada més, i ens oblidem d’allò que realment podria fer-nos feliços i ens decantem més per allò que volem que pensin els altres de nosaltres que no pas pel que de veritat nosaltres desitgem.

Una de les moltes coses que em fan pensar així és, per exemple; quan una parella pensa en tenir fills. El primer que es plantegen és: aquest és el moment adequat? Perquè, és clar, estan pagant la hipoteca, canviant el cotxe, etc, i avui en dia tenir un fill costa molts diners i, a més, estaran molt lligats i no podran sortir lliurement com fins ara tot i que poden deixar el fill amb els avis.

Jo sé el que és tenir fills doncs he tingut la sort de tenir-ne tres i us puc dir que els fills es tenen perquè el nostre cos, per naturalesa, ho desitja i és una cosa natural que omple de satisfacció la nostra vida. Molt més que una casa nova, un cotxe, o qualsevol altra cosa.

És cert que s’ha de pensar bé això de tenir fills. Però alhora de pensar-s’ho no s’han de valorar tan les coses superficials que acabo d’anomenar sinó si el vostre cor i vosaltres ho desitgeu. És ben cert que tenir fills comporta molts sacrificis, sí, és ben cert. Però no us podeu ni imaginar les satisfaccions emocionals que podeu sentir al llarg de la vostra vida gràcies als fills. I, per suposat, sigueu vosaltres qui pugeu els vostres fills. No deixeu que siguin els altres els que vegin com somriuen per primera vegada o els que sentin les seves primeres paraules. Tingueu molt clar que de vegades us faran plorar de pena. Però moltes altres vegades us ompliran el cor de joia. L’únic que us ha d’importar és que el vostre fill, si desitgeu tenir-ne, tingui una bona qualitat de vida i deixeu de pensar tant en tenir un bon nivell de vida.

També vull deixar clar que aquesta és una decisió que ha de prendre cada persona per sí mateixa. Però, per favor, siguem intel•ligents. No penseu tan en les coses materials que mai perduren en el temps i deixeu-vos emportar pels sentiments naturals de la vida. D’aquesta manera sí que sereu sers intel•ligents.

Una altra de les coses que posen en dubte la nostra intel•ligència és la nostra manca de comunicació ja que cada cop ens tanquem més en nosaltres mateixos. Cada cop és més freqüent que al planeta Terra hi hagi més persones. Però, al mateix temps, les persones cada cop se senten més soles. Cada cop hi ha més suïcidis sense que aparentment hi hagi un motiu que els justifiqui. Algunes dones i alguns homes son maltractats física i psicològicament. Cada vegada hi ha més contaminació i cada vegada som tots plegats menys civilitzats.

Per favor, demostrem que realment som sers intel•ligents i fem tots plegats d’aquest món un món millor. Perquè sinó ens destruirem a nosaltres mateixos i a aquest planeta Terra que ens pertany a tots nosaltres sense distinció de sexes ni de races.

...

En Pip i en Pop

En Pip i en Pop eren dos peixos d’aigua dolça. En Pip era uns dies més gran que el seu amic Pop. Però també era més trapella i més atrevit i li agradava molt anar sempre a la recerca de noves experiències i d’aventures. Això feia que molt sovint es fiqués en problemes i que quasi sempre hagués d’anar en Pop a ajudar-lo a sortir-ne ja que en Pop era molt més assenyat. Però no per això deixaven mai de ser molt bons amics ja que en el fons a en Pop li agradaven les aventures en que solia ficar-lo el seu intrèpid amic doncs segur que ell no s’atreviria mai per sí mateix a fer les coses que feia amb en Pip.

Un dia en que tots dos estaven avorrits de jugar a veure qui era el que aguantava més estona nedant a contracorrent, en Pip li va proposar al seu amic que anessin al lloc anomenat per tots els peixos “el lloc de les trampes dels sers estranys”. En Pop de seguida li va dir que no, doncs en aquell lloc estava prohibit acostar-s’hi. Els seus pares sempre li havien dit que es tractava d’un lloc molt perillós on mai havia d’anar-hi.

En Pip, com sempre feia, li va replicar que com ho podien saber si ells no havien conegut mai cap peix que s’hi hagués acostat mai, que segur que aquestes històries se les havien inventat els seus pares perquè no s’allunyessin del lloc on estaven sempre tots que era sota les branques dels arbres que hi havia a les riberes del riu i que degut a la força del vent s’havien enfonsat sota les seves aigües servint així de casa a tots els peixos que ells coneixien.

En Pop li va dir que els seus pares li havien explicat que havien conegut peixos que de grans s’havien atrevit a anar-hi i que mai més n’havien tornat.

En Pip el va tornar a replica de nou: “Tu has conegut mai algun peix a qui li hagi passat això?”. “Doncs, no. Però, si els pares ho diuen, jo crec que potser deu ser veritat” va dir en Pop amb un posat tot seriós. “Potser... potser... sempre dius això quan no saps què dir!” va dir en Pip.

“Doncs tu mateix! Com que jo no sóc un caganer ploramiques com tu, jo me’n vaig a veure com és aquell lloc tan misterióssssss. Adéu!” va dir en Pip, al mateix temps que girava cua nedant a tota velocitat cap a fora de sota les branques en direcció al centre del riu.

“Espera’t!” va cridar en Pop. Però, al veure que el seu amic ni l’escoltava, va sortir a tota velocitat per poder posar-se al seu costat.

“Em sembla a mi que aquest cop t’has passat de la ratlla” va dir en Pop al seu amic. “Jo no t’he obligat a venir. Així que, si tu vols venir, neda i calla” va dir en Pip.

Quant van arribar al mig del riu, varen haver de nedar molt fort doncs la corrent era cada vegada més forta. Quant per fi varen ser a l’altra banda, estaven tots dos quasi esgotats per l’esforç que havien hagut de fer. Aleshores en Pip va dir al seu amic: “Veus com no passa res? Tot és normal!” I en Pop va dir: “Sí, però jo ja no podia més quan estàvem al mig del riu” Fent-se el valent com sempre, el seu amic va respondre: “Calla ploramiques! Doncs a mi no m’ha costat gens travessar-lo”

De sobte van veure una cosa blanca sobre seu. “Mira! Què deu ser això?” va preguntar en Pip. “No sé...” va respondre en Pop. “Jo vaig a veure què és” digué en Pip. “Ai que m’ensumo problemes un altre cop...” va dir el seu amic Pop.

“Vine a veure això!” va cridar el seu amic Pip. “És una cosa tova, no passa res” deia mentre tocava aquella cosa blanca que l’aigua feia moure. De sobte, sense que pogués fer-hi res, es va trobar dins d’aquella cosa blanca i tova. En Pip mirava de sortir d’allà dins però, per més que ho intentava, no podia sortir. Aleshores va començar a cridar “Pop! Ajuda’m! Que no puc sortir!” En Pop, tot espantat, l’hi deia: “Jo no sé què puc fer... Mira de trobar un forat per poder sortir...” Però en Pip continuava cridant: “Ja ho faig però no en veig cap! Ajuda’m!” El seu bon amic estava molt espantat doncs ben mirat no sabia què podia fer per molt que rumiés com poder salvar en Pip. De sobte, va a començar a cridar: “Socors! Socors! Ajudeu-me!” De seguida va sentir una veu gruixuda darrera seu: “Què crides petit? Què et passa que crides tan?” I ell es va explicar: “El meu amic està ficat dins d’aquesta cosa. I jo no sé què fer perquè en pugui sortir...” La carpa grossa que havia sortit ràpidament de no sé on, va dir: “A veure, deixa’m pensar un moment... Ja està! Ja sé què farem! Tu fes el que jo et diré: Tu posa’t per on el teu amic ha entrat i jo tibaré aquesta cosa per l’altra banda.” I així ho varen fer. En Pop es va posar a cridar el seu amic pel lloc on l’havia vist entrar i, aleshores, la gran carpa va agafar aquella cosa per l’altre costat al mateix temps que tibava cap amunt. De sobte va sortir en Pip tot esverat. “Bufa! Ara sí que m’he espantat!” va dir en Pip.

“Què?, noi, estàs bé?” va dir la carpa grossa. “Qui és aquesta?” va preguntar en Pip al seu amic. “Ja pots donar- li les gràcies... Si no arriba a ser per ella, encara estaries dins d’aquella cosa!” va explicar en Pop al seu amic. “Perdoni i gràcies per haver-me salvat, senyora carpa” va dir en Pip.

“Digueu-me, què feu vosaltres tan petits en aquest lloc? És que els vostres pares no us han dit que aquest lloc és molt perillós?” va exclamar la carpa. “Sí” va dir en Pop “però aquest” va dir assenyalant al seu amic Pip “és... a veure, com ho diria jo... una mica busca problemes i una mica dur de closca. I se l’hi ha ficat al cap que havia de venir aquí a ficar-se en problemes i, quant a ell se l’hi fica una cosa al cap, ja ha vist el que passa.” La gran carpa va dir: “Doncs mal fet, nois. Al nostre entorn ja hi ha suficients perills perquè hagueu de venir aquí a buscar-ne més.” En Pop, amb cara de circumstàncies, va dir: “Això dic jo! Però, ell és així, si no pot buscar problemes llavors no és feliç.” Encara no havia acabat de parla, que en Pip va sortir corrents nedant i cridant: “Mireu quina cosa més estranya surant sobre l’aigua!”

I sí, així era. Hi havia veritablement una cosa a l’aigua que no havien vist mai. Era rodona, de color vermell i tenia una cosa semblant a ratlles tortes de colors. “Mireu... Mireu que lluent és per aquest cantó!” deia en Pip mentre si acostava tot expectant. De sobte va sentir un cop a la seva panxa. Del salt que va fer, va sortir del riu fent un giravolt abans de tornar a caure de nou a l’aigua. “Que esteu bojos? Us podríeu haver fet mal!” va dir amb cara enfadada la carpa i va afegir “Noiet, aquest cop sí que has estat a punt de fer-la grossa! Això que acabes de veure sí que és una trampa mortal...” En Pip, tot espantat, va preguntar: “Ah, sí? I per què és tan perillós?” Tot assenyalant aquella cosa, la carpa digué: “Mira, veus aquell forat fosc que té en aquell lloc tan brillant?” Els dos peixets van contestar que sí a la vegada. “Doncs és una trampa pels peixos petits com vosaltres” va explicar-los la carpa. “I per què?” varen preguntar ells. La carpa va continuar la seva explicació: “Els peixos petits s’hi acosten com has fet tu Pip i de sobte queden ficats dins i, com que no saben sortir-ne, queden atrapats allà dins i la corrent del riu se’ls emporta riu avall lluny de casa seva i aleshores es fan grossos però no poden sortir-ne mai més i al final acaben morint-se.” En Pip va exclamar: “Òndia! Doncs sí que n’és de perillós aquest lloc!” En Pop, mirant la senyora carpa va afegir: “I segur que encara n’hi deuen haver més de coses perilloses. Veritat?” Ella va respondre: “Doncs sí que n’hi ha. Veniu i no goseu moure-us del meu costat.” Ells, que ja estaven molt espantats, això ho varen fer sense replicar.

Quan ja s’acostaven al mig del riu, la carpa els digué: “No us moveu. Mireu això! Oi que sembla un cuc?” I ells varen respondre que sí. “Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors ningú us tornaria a veure mai més. Mireu-lo bé i veureu que hi ha una cosa punxeguda que aguanta el cuc. Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors això se us clavaria a la boca i aleshores aquesta cosa punxeguda us trauria de l’aigua i tampoc aquest cop tornaríeu vius a l’aigua.”

“Jo ja n’he tingut massa de tot plegat... Jo me’n torno a casa!” va dir en Pop que estava tremolant de por. “I jo també!” va dir en Pip. “Espereu!” va dir la senyora carpa “que us hi acompanyo i així aprofitaré per explicar-vos més coses que vull que sapigueu.”

“Mireu, no us penseu que al lloc on viviu no n’hi ha de perills. És molt important que sapigueu amb quines coses us haureu d’enfrontar en el futur. Sabeu que per sobre el riu volen ocells que es mengen els peixos petits com vosaltres?” I en Pop va respondre: “Sí! Son les gavines! El meu pare m’ho ha explicat. I també se’ns mengen el ànecs. És per això que el pare no vol que sortim de sota las branques.”

“Sí, és veritat tot el que els vostres pares us han explicat. Però també hi ha peixos que se us podrien menjar.” I tots dos van dir: “Això no m’ho han explicat!” I la carpa va continuar: “Doncs sí que existeixen doncs jo els he vist més d’un cop. Es diuen Siluros. Son quasi gegants i tenen una boca deu vegades més gran que la meva i uns bigotis molt llargs.” Tot rient, l’hi van dir: “Tu també en tens de bigotis i no ets pas gens perillosa. Tot al contrari doncs avui ens has salvat més d’un cop.”

“Vaja, hem arribat per fi a casa” va dir en Pop, tot bufant per la tranquil•litat que sentia pel fet de ser de nou a casa.

“Pip... Pop... on éreu? fa estona que us busquem!” varen dir els seus pares quan els varen veure arribar. “Perdonin, senyors. Ha estat culpa meva. Els he vist jugant fora de les branques i els he estat explicant els perills que els pot suposar estar fora del seu lloc i del costat de les seves famílies” va dir la carpa tot mirant els dos petits peixos al mateix temps que els picava l’ull. Després de dir adéu a tots, va girar cua i va marxar nedant amb el seu posat tot seriós i dient adéu amb les seves aletes.

Explica la història que, quan en Pop i en Pip foren ja uns avis, els agradava explicar les seves històries als més petits. Però, ja en aquells temps, cap peix anava a l’altra banda del riu. I és que l’aigua era tan bruta i tan plena de deixalles que ja ni hi anaven a pescar els anomenats pels peixos “els sers estranys”. De fet, ells foren els culpables de que en aquell lloc no hi hagués cap peix, ni arbres, ni matolls, ni cap mena de forma de vida.

Dedicat als meus fills. En record dels contes que els explicava quan eren petits a la vora d’una foguera durant la nit quan anàvem d’acampada.

...

La muchacha de los ojos verdes y grises (XII)

Desde aquel mismo día dejé de ser sólo Mar para convertirme en la señorita Mar. Y, con el tiempo y la ayuda de todos, me convertí en una buena empresaria aunque nunca dejé de recordar mi humilde procedencia ni nunca dejé de ser amiga de los que siempre fueron mis amigos ya que era con todos ellos que yo seguía pasando mis mejores momentos.

Al final acabé perdonando a mi padre. Y así se lo dije un día en que fui a poner flores a su tumba.

Y los que me conocían bien desde hacía años, como Eva, Juan y Carmen, no volvieron a ver mis ojos de color gris nunca más ya que mi vida y mi conciencia estuvieron siempre en paz y harmonía con todos y con todo.

A menudo pensaba en mamá y en lo orgullosa que se sentiría si pudiese verme teniendo la vida que ella siempre deseó que tuviese.

FIN

Escrito por Francesca Membrives Martínez

ACLARACIÓN DE LA AUTORA

Ésta es la historia de una persona casi perfecta, puede que demasiado perfecta para ser real (como hoy me ha dicho una muchacha con un criterio en el que confío plenamente).

Es por eso que creo que he de hacer una aclaración respeto a la protagonista de esta novela: Es un personaje totalmente ficticio. Y, según mi opinión, es cómo querríamos ser casi todos los seres humanos (incluyéndome a mi misma y a todas aquellas personas que, por el simple hecho de ser humanas, somos tan imperfectas).

Aunque puede que eso sea seguramente un deseo únicamente personal.

...

La muchacha de los ojos verdes y grises (XI)

Al llegar al despacho de su padre, Eva corrió a besar a su padre al mismo tiempo que le decía: “Papá, esta ricachona me ha llamado cotorrita.” A lo que su padre le respondió: “Lo de cotorrita lo comprendo muy bien y estoy totalmente de acuerdo con Mar. Lo que no acabo de entender es lo de ricachona.” Eva estuvo a punto de empezar a contarle a su padre lo ocurrido en el despacho del abogado. Pero se detuvo, me miró y me pidió que fuese yo la que le contara a su padre todo lo ocurrido aquella mañana. Yo le expliqué todo cuanto había ocurrido sin omitir nada: la lectura del testamento, la cuantía de los bienes heredados, lo que supuestamente podía ocurrir si no aceptaba la herencia, y mi decisión final de aceptarla. Al terminar mi relato sobre todo lo ocurrido, el que hasta en aquel momento había sido mi jefe se levantó de su asiento, se acerco a mí y me dio un fuerte abrazo diciéndome que, desde el primer momento, daba por hecho que seguro que yo haría lo correcto. Yo le respondí que lo que sí era cierto es que estaba aterrada por la responsabilidad de tener que dirigir una empresa tan grande sin tener ni la más remota idea de cómo debía de hacerlo. A lo que él me respondió: “No debes preocuparte por eso ya que tu eres inteligente y doy por hecho que, en cuanto te conozcan, seguro que tendrás ayuda por parte de las personas que hasta ahora habían ayudado a tu padre en todo cuanto fuese necesario.” Además, él no pensaba dejarme sola ya que siempre estaría a mi lado para ayudarme en todo lo que necesitara y para aconsejarme en cuando tuviese alguna duda.

Por la noche conté a mis compañeras de piso todo lo que había ocurrido. Lo primero que me dijeron fue que me echarían mucho de menos cuando me marchara.

Lo cierto es que hasta aquel momento no había pensado en que tendría que mudarme de casa. Aunque el abogado me había informado de que también había heredado las propiedades y la casa que, hasta su muerte, había sido el hogar de mi padre, lo cierto es que no había pensado en absoluto en ello.

Tal como habíamos quedado con el abogado, el lunes fui a verle para la firma de documentos y otros asuntos pendientes. Al terminar de firmar, me hizo entrega de las escrituras de las propiedades que desde aquel momento me pertenecían, incluida la de la casa que había pertenecido a mi padre hasta el momento de su muerte. También me hizo entrega de un montón de llaves de las propiedades, de los automóviles y de un yate. Desde el primer momento, pensé que para qué quería yo un yate si no sabía ni cómo se utilizaba… Después me fue explicando, de una en una, a qué propiedad pertenecía cada manojo de llaves y el lugar dónde estaba ubicada cada propiedad y la empresa que desde aquel momento me pertenecía, así como una lista con los nombres de las personas y los cargos que ocupaban en la empresa. Después me habló de las personas que habían sido las encargadas del buen funcionamiento de la casa de mi padre hasta la muerte de mi padre. También me informó que, si era mi deseo, podía sustituir a las personas encargadas del buen funcionamiento del que iba a ser mi hogar desde el momento en que yo así lo decidiera. Volvimos a quedar en vernos al día siguiente para que siguiera explicándome todos los pormenores de todo lo que tenía que ser primordial que yo supiera. Yo le pedí que, por favor, si podría hacerme el favor de acompañarme al lugar donde se encontraba la casa que tenía que ser mi nuevo hogar. Quedamos en que comeríamos juntos y que después me acompañaría hasta mi nueva casa y me presentaría a las personas que trabajaban en la casa hasta aquel momento.

No tengo ni que decir que salí del despacho aterrada por tanta responsabilidad y por no creerme capaz de poder llevar a buen término todo lo que se me venía encima. No me lo pensé dos veces y fui a ver al padre de mi amiga para pedirle consejo ya que él se había ofrecido a ayudarme cuando yo lo necesitase y en aquel momento bien sabe Dios que le necesitaba.

En cuanto me vio, me preguntó que cómo iba todo. Yo le contesté que muy mal, que no sabía cómo iba a salir de todo aquello. Me pidió que le contara qué era lo que me tenía tan preocupada. Yo le conté todo cuanto había hablado con el abogado y mis temores de no saber estar a la altura de las circunstancias. Me tranquilizó diciéndome que tenía que tomarme las cosas con más calma ya que nadie iba a esperar que lo supiese todo rápidamente y que, si lo deseaba, me acompañaría el día siguiente al despacho del abogado. Yo le respondí que, si podía, se lo agradecería. Así que quedamos para vernos al día siguiente para que me acompañase a ver el abogado.

La comida con el abogado fue mejor de lo que yo me esperaba ya que él se dio cuenta enseguida de mi nerviosismo y me tranquilizó diciéndome que estuviese tranquila, que no tenía que temer nada, que las cosas se aprenden mejor si se va despacio, que yo era muy joven y tenía mucho tiempo para aprender.

Después de comer, nos dirigimos a mi nuevo hogar. La casa, si se le podía llamar casa ya que a mi me pareció un palacio, estaba ubicada en Sarrià, uno de los barrios más lujosos de Barcelona. En cuando llegué a la puerta de la casa, se me hizo un nudo en la garganta que, en aquel instante, me recordó cuando tuve que pasar los exámenes de reválida. El abogado se dio cuenta de mi nerviosismo y, agarrándome con ternura del brazo, me dijo al oído: “Tranquila, que tú eres la dueña. Puedes comportarte con toda normalidad y como siempre has tenido la costumbre de comportarte.

Después de ver la casa y de conocer a las personas que tenía a mi servicio, empezaba a desear no haber aceptado la herencia ya que todo aquello yo creía que me superaba. De repente recordé el piso en el que viví con mamá y me dije a mí misma: “Tienes que superar el miedo, por mamá, por cuanto tuvimos que pasar. Tengo que ser como mamá siempre deseó que fuera, una verdadera señorita, segura de mí misma e independiente pero sobretodo valiente.”

...

La muchacha de los ojos verdes y grises (X)

Cuando llegamos, nos recibió y nos invitó a entrar a su despacho. Una vez dentro, pidió que por favor nos sentásemos. Cuando los tres estuvimos sentados, dirigiéndose a mí dijo: “Usted dirá, señorita Mar, ¿en qué puedo serle útil?” Le respondí que, en primer lugar, quería disculparme por la forma en que me había comportado la vez anterior, dado que según mi forma de pensar me había comportado de una forma muy poco correcta. Él me contestó: “Mire, señorita Mar, su manera de comportase no sólo fue del todo correcta sino que, además, demostró que para usted son más importantes los sentimientos y sus principios que cualquier fortuna, ya que no demostró ningún interés en saber de qué cantidad de fortuna estábamos hablando. Puedo asegurarle que eso no es una cosa nada corriente. Por mi profesión, puedo asegurarle que el interés económico suele estar siempre por encima de toda clase de sentimientos. Así que, no tiene porque disculparse.”
- Verá, señor, ayer me fue entregada una carta dirigida a mí. En ella, a parte de algunas cosas personales, se me comunicaba que, si no aceptaba la herencia, algunas personas podían verse perjudicadas debido a mi decisión. También se me informaba que usted podría explicarme dicha cuestión con todo detalle y por eso he decidido venir, para que por favor usted me lo explique.
- Sí, en cierta forma, así es – me respondió -. Ahora se lo explico… Su padre, además de ser dueño de una gran fortuna, era también el dueño de una gran empresa con cientos de trabajadores. Además, muchas empresas tienen trabajo debido a que suministran material para la empresa de su padre. Por lo tanto, si usted no acepta la herencia y no es usted la que se haga cargo de dicho empresa, no sé lo que puede pasar. Pero lo más probable es que se cierre dicha empresa ya que, no habiendo más herederos, lo que suele ocurrir normalmente es que pase a manos del gobierno. Es por ello que yo insistí en que se lo pensase muy bien, dado lo extraordinario de este caso, y que, antes de tomar decisión alguna, lo consultase antes conmigo.
- Bueno, tal y cómo están las cosas, - contesté - no creó que me quede ninguna otra opción que no sea la de aceptar lo que, al parecer, alguien decidió que fuera mi futuro.

El abogado me preguntó si me parecía bien que, aprovechando que estaba allí, diera lectura al testamento. Yo le contesté que me parecía bien.

La lectura del testamento me pareció, en principio, algo complicada. Pero, al terminar su lectura, el abogado me preguntó si deseaba que me aclarara alguna duda. Así que le pedí que me aclarara algunas de las cosas que no me habían quedado demasiado claras. Y él no dudó ni un momento en aclararme todas mis dudas.

Antes de marcharnos me ofreció sus servicios ya que, hasta aquel entonces, él era el que se ocupaba de todos los asuntos legales de mi padre. Le contesté que me gustaría que siguiera trabajando para mí. Quedamos en vernos la semana siguiente.

En cuanto salimos a la calle, Eva me dijo sonriendo: “Bueno, ¿y ahora qué desea hacer la señorita?” Yo le respondí: “Noto cierto sarcasmo en sus palabras, señorita.” Ella me replicó: “Desde este momento, te tendré que tratar con más miramientos dado que tú eres mucho más rica e influyente que yo.” Yo dije: “Pobre de ti que se te ocurra tratarme de forma distinta. Además, yo no soy más afortunada que tú ni mucho menos. Tú serás siempre más afortunada que yo, ya que yo no tengo unos padres que cuiden de mí. Ni siquiera tengo familia con la que compartir todo cuanto ahora poseo.” Y ella me replicó: “No quiero volver a oírte decir lo que acabas de decir. Me tienes a mí. Y a mis padres que, te quieren tanto, que se pasan todo el día hablando de ti como si fueras su hija. También tienes a todas las personas que te conocen, las cuales te adoran. Tienes a Juan y a Carmen, que siempre están pendientes de ti como si realmente de su hija te tratases. Y, por si fuera poco, no tienes que aguantar al pesado y mimado de mi hermano que me está dando la lata todo el día. Así que, por favor, no vuelvas a decir que no tienes familia nunca más.”

- ¿Qué te parece si vamos a ver a papá y le contamos lo que te ha dicho el abogado y tu firme decisión de convertirte en empresaria? – Me preguntó Eva.
- Como siempre, tú se me has adelantado ya que yo te lo iba a proponer en cuanto tú me dejases hablar, querido cotorrita. – Le respondí riendo.

...