Em sembla com si hagués passat un segle. Però això és una manera de parlar ja que jo no he viscut encara tant de temps.
Ja fa un temps que vaig arribar a aquest lloc quasi desconegut per a mi. Va ser una tardor i ben aviat vaig adonar-me que aquest lloc era especial. No sé exactament què és el que va fer-me sentir, bé, sí, que era el lloc on volia viure la resta de la meva vida, i així ho vaig fer. Vaig deixar el lloc on vaig créixer, la veritat és que sense gens de pena perquè de fet només deixava enrere penes, tristeses i mals rancors. Els bons moments que deixava enrere no era gràcies a les persones que havia conegut durant la meva infància. Només unes poques persones valia la pena haver conegut i cap d’elles va ser durant la meva infància, una època en la que tot et marca per la resta de la teva vida, tan les coses bones com les dolentes.
Aquest lloc em fa sentir tranquil•la. No sé perquè em sento així, serà potser perquè cada dia hi descobreix-ho coses que em fan sentir feliç de viure. Són petites coses, com passejar a la vora del riu i sentir com cada cop que passo pel costat d’alguna persona que no conec ella em saluda com si em conegués de sempre. Altres cops és el sol de matinada, quant el veig sortir i sembla que surti del final del riu, molt brillant i que fa que les coses es vegin d’un color diferent. I això per no parlar de l’olor dels tarongers florits a la primavera. I dels moltíssims cants dels ocells que canten tot l’any amagats dins del gran pi que hi ha al lloc on visc.
Jo només sé que sóc i em sento molt feliç de llevar-me cada matí en aquest lloc. La vida no ha sigut gens fàcil per a mi, i em sembla com si ara pogués gaudir de totes les coses boniques de la vida. I sobretot de la tranquil•litat tan desitjada. Tan de bo això duri per sempre. No sé per què quant ets feliç sempre tens por de perdre allò que tens o sents, ja que la felicitat és el més gran tresor que es pot tenir.
Per cert, fa uns moments parlava del final del riu. Quant parlem d’on el riu s’ajunta amb el mar, és com si parléssim del final del riu, com si el riu es morís en aquest lloc. Jo crec que el riu no desapareix sinó que s’ajunta amb el mar per així ser tots dos més grans i millors. Perquè no m’imagino un mar sense gens d’aigua dolça, ni un riu sense el mar on anar a desembocar. De vegades penso: què deuen sentir el riu i el mar quan es troben? Potser és com quan des d’una platja, en un dia clar sense núvols, vols mirar on acaba el mar i comença el cel, i és com si el mar i el cel fossin una mateixa cosa.
No sé per què però la meva vida ha estat sempre molt lligada a la natura. Ja de ben petita els paisatges em meravellaven. Em passava hores contemplant els arbres, les flors i els núvols. Tot em semblava fantàstic. Em passava hores mirant al cel com els núvols feien mil i unes formes, potser algunes d’elles eren producte de la meva imaginació, que déu n’hi do com n’era jo d’imaginativa, era fins i tot capaç de veure un gegant al lloc on hi havia un arbre.
Per mi qualsevol excusa era bona per escapar-me de casa, anar a estirar-me en un marge i passar-me hores contemplant el cel. O bé anar passejant a les vores dels camps collint gallarets i altres flors del mig dels camps de blat. M’arribaven a agradar tan les flors que fins i tot saltava la paret que envoltava el cementiri per anar a collir les roses dels rosers que hi havia allà. Això sí, sempre procurava que no m’enxampessin. No eren malifetes, eren criaturades que ja feien entreveure la meva afició per la natura, però sobretot per les meves estimades flors.
També està molt present al meu pensament quant a principis de l’hivern sortíem al bosc a recollir glans pels porcs. Feia tan de fred que se’m gelaven les puntes dels dits, però a mi no m’importava. M’agradava molt veure les teranyines que havien fet les aranyes durant la nit. Després em posava els dits vora els llavis i me’ls escalfava amb el meu alè calent. I de seguida em passava el fred. Quant fa fred al matí, amb la humitat es veu perfectament bé el dibuix de les teranyines i són molt boniques. Jo em quedava tan bocabada mirant-les que, per un moment, em feien oblidar el fred que tenia als dits.
Una altra cosa que m’agradava molt era quant a finals d’octubre, quant començava a fer fred, jo em refugiava en un lloc arrecerat on el sol m’escalfés i no em toqués el vent. Era una sensació molt agradable sentir l’escalfor del sol al meu cos prim i escanyolit. I quant tenia set bevia aigua d’un rierol que hi havia a prop d’on jo era. Quasi sempre solia anar al mateix lloc, al meu lloc preferit on l’aigua era tan neta que t’hi podies mirar com en un mirall i tan transparenta que podies veure tot allò que hi havia al fons. A mi em servia per calmar la set.
Les sortides al bosc a la tardor eren sempre com una festa. Jo les anomenava “les festes de la tardor” perquè sempre eren les últimes de l’any. Anàvem a collir els fruits del bosc: bolets, mores, castanyes i petites pomes que després donàvem al bestiar. Del bosc a la tardor el que més recordo són els colors: eren grocs, vermells i de diferents tons de verds, eren molt bonics. Em recordaven les fotos de les postals que la meva àvia tenia guardades al calaix d’una vella calaixera, dins una capsa de ferro que jo agafava d’amagat quant ella no hi era per poder veure-les. Després de les sortides de la tardor, les sortides al bosc s’havien acabat fins a la primavera.
L’hivern no era pas del tot dolent però quant les coses anaven maldades, que era força sovint, no podia anar-me’n als camps o al bosc, a esbargir-me o a plorar, i m’havia de consolar somniant en com m’hagués agradat que fossin les coses. També hi havia bons moments. Com quant feia molt de fred i venia alguna veïna a fer la xerrada. A la vora de la llar de foc, m’agradava molt sentir les històries que explicaven. De vegades s’hi passaven tota la tarda. Després menjàvem pa torrat acompanyat d’algun embotit que la meva àvia treia del rebost. Li agradava molt quedar bé amb les veïnes i que elles es pensessin que en aquella casa no hi faltava de res. Per cert, res més lluny de la veritat però, per ella, era molt important el que pensessin els altres. A mi sempre m’ha semblat una gran ximpleria voler aparentar allò que no ets perquè al final sempre se t’acaba veient el plomer.
A l’hivern, el millor de tot era quant nevava durant la nit i, al llevar-me, estava tot ben blanc i amb uns gruixos de neu que a mi m’arribaven fins als genolls. Era tot tan bonic: els arbres amb les branques doblades pel pes de la neu, els camps immaculadament llisos ja que encara no els havia trepitjat ningú, ... Aleshores posàvem trampes amb un gra de blat per caçar pardals, i el cert és que en caçàvem forces! Després l’àvia els desplomava, els netejava i ens els menjàvem fets a les brases de la llar de foc. No hi havia gaire carn però estaven bons. El més dolent de l’hivern era quant arribava el Dia dels Reis i tots els nens i nenes sortien al carrer amb les joguines que els havien regalat. Jo no en tenia mai cap. La meva àvia deia que era perquè els meus pares m’havien deixat i no demanaven regals als reis per a mi. Aleshores tota la quitxalla sempre es reia de mi i, al final, sempre acabaven dient-me el mateix, una cosa que em feia molt de mal. Ells, ben mirat, no en tenien cap culpa perquè ells només deien el que escoltaven dels seus pares. Encara ara al recordar les seves paraules em fan mal: l’abandonada de pare i mare. Potser per això encara ara no m’agraden gaire les Festes de Nadal, tot i que sempre he intentat no demostrar-ho.
Després arribava la primavera. Era com el començament d’una nova vida. Podia tornar al camp i al bosc. I, la veritat, tot era tant preciós que feia que m’oblidés de totes les coses dolentes que m’havien passat durant l’hivern. Els prats dels boscos estaven florits plens de flors de la camamilla, de les margarides, de l’herba blava, i d’altres de les que ja no recordo el nom. En els llocs més rocosos hi havia romaní i farigola, i el seu perfum m’omplia els sentits i em feia sentir com si tornés a néixer, i jo tornava a ser altre cop, gràcies a la naturalesa, més feliç.
Però tot això es va acabar ben aviat. Quant encara era una criatura, em varen posar a treballar i les meves escapades al bosc es varen acabar. Tot i això, vaig seguir agafant flors sobretot roses de tots els rosers que trobava al meu pas i també vaig seguir mirant al cel esperant una senyal que em fes pensar que els meus desitjos es farien realitat algun dia.
El temps i els anys van passar ràpid, i aleshores vaig conèixer un noi em vaig casar. Vaig tenir fills i vaig tornar a anar al bosc amb els meus fills que aleshores eren petits. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Ens ho passàvem tant bé... No teníem gaires coses però tampoc ens feien falta. Al començament anàvem al riu que hi havia a prop del lloc on vivíem. En aquell lloc va començar a caminar el meu fill petit. Més endavant, vam anar a passar els caps de setmana en un embassament que hi havia no gaire lluny de casa i també en una riera on l’aigua encara era neta i intentàvem pescar-hi truites tot i que quasi mai en pescàvem cap. Recordo com si fos ara un cap de setmana en que varem marxar de casa el divendres, quant els meus fills varen sortir de l’escola ja que els divendres a la tarda no tenien escola. Vam anar a passar el cap de setmana a la riera en una tenda, una canadenca que ens havia donat el pare del meu marit. Aquella vegada ens vam quedar els meus fills i jo sols, doncs el meu marit treballava de nit i va haver d’anar a treballar fins el dissabte al matí. I allà ens tens als meus fills, a mi i el gos que es deia Dic, tots sols dormint en una tenda al mig de la muntanya.
Per cert, cap de nosaltres va sentir por. Els meus tres fills varen jugar fins que ja quasi era fosc, varem sopar i a dormir. Devia ser mitjanit quant em vaig despertar, vaig agafar una llanterna i vaig mirar com estaven tots. El que vaig veure era la cosa més bonica i dolça que mai havien vist els meus ulls. El petit dormia al mig del seu germà gran i de mi, tenia el seu petit caparró recolzat sobre el braç del seu germà gran, el revoltós del mitjà dormia tranquil, estava cansat de fer l’animalot tota la tarda, i a baix, als peus de tots, en Dic que, al veure llum, va obrir els ulls, em va mirar, es va cargolar i va seguir dormint tan tranquil. El que els meus ulls veien era tan dolç que no recordo haver vist mai més alguna cosa que em fes sentir el que el meu cor va sentir en aquells moments.
Després varen venir més caps de setmana a la muntanya. Ens passàvem el dia pescant i els nens banyant-se i, al fer-se fosc, enceníem un foc i sopàvem, explicàvem contes, jugàvem al pare carbasser, i després a dormir. No sempre les coses ens sortien bé del tot. Com una vegada que va ploure molt i no devíem haver muntat la tenda gaire bé perquè se’ns va inundar tota d’aigua i varem haver de dormir estirats en les gandules que teníem per prendre el sol. Un altre dia, de sobte, ens varem trobar tota la tenda envoltada d’una gran quantitat de granotes i en Dic, el nostre gos, no va parar de lladrar fins que jo vaig sortir de la tenda amb un bastó donant cops per tot arreu fins que moltes granotes varen marxar. Però no passava res, tot això eren noves aventures per explicar. Van ser uns anys molt bons per a tots però, com tot, allò també es va acabar.
Durant uns anys, les coses no varen anar gaire bé i tots varem passar mals moments. I els anys, de mica en mica, varen anar passant. Algunes coses varen millorar, altres varen empitjorar. Diuen que la vida és així, què hi farem!
Ara els meus fills són grans. No sé si recordaran alguna cosa d’aquells temps però segur que els agrada estar a l’aire lliure i contemplar la naturalesa, ha de ser així, ho porten a la sang.
Desitjo de tot cor que ells respectin la natura i l’estimin com jo, perquè la naturalesa forma part d’ells i ells formen part de la naturalesa. I, si algun dia tenen fills, tan de bo els inculquin el respecte per tot allò que els envolta, i tan de bo tots els pares del món fessin el mateix. Aleshores tot tornaria a ser tan bonic com era abans: els boscos nets, sense bosses de plàstic ni llaunes de refrescs, i l’aigua dels rierols neta i transparenta i bona per a beure. Aleshores segur que tots gaudiríem d’una bona vida.
De totes maneres, jo segueixo mirant al cel esperant que es facin realitat els meus desitjos...
...
Ja fa un temps que vaig arribar a aquest lloc quasi desconegut per a mi. Va ser una tardor i ben aviat vaig adonar-me que aquest lloc era especial. No sé exactament què és el que va fer-me sentir, bé, sí, que era el lloc on volia viure la resta de la meva vida, i així ho vaig fer. Vaig deixar el lloc on vaig créixer, la veritat és que sense gens de pena perquè de fet només deixava enrere penes, tristeses i mals rancors. Els bons moments que deixava enrere no era gràcies a les persones que havia conegut durant la meva infància. Només unes poques persones valia la pena haver conegut i cap d’elles va ser durant la meva infància, una època en la que tot et marca per la resta de la teva vida, tan les coses bones com les dolentes.
Aquest lloc em fa sentir tranquil•la. No sé perquè em sento així, serà potser perquè cada dia hi descobreix-ho coses que em fan sentir feliç de viure. Són petites coses, com passejar a la vora del riu i sentir com cada cop que passo pel costat d’alguna persona que no conec ella em saluda com si em conegués de sempre. Altres cops és el sol de matinada, quant el veig sortir i sembla que surti del final del riu, molt brillant i que fa que les coses es vegin d’un color diferent. I això per no parlar de l’olor dels tarongers florits a la primavera. I dels moltíssims cants dels ocells que canten tot l’any amagats dins del gran pi que hi ha al lloc on visc.
Jo només sé que sóc i em sento molt feliç de llevar-me cada matí en aquest lloc. La vida no ha sigut gens fàcil per a mi, i em sembla com si ara pogués gaudir de totes les coses boniques de la vida. I sobretot de la tranquil•litat tan desitjada. Tan de bo això duri per sempre. No sé per què quant ets feliç sempre tens por de perdre allò que tens o sents, ja que la felicitat és el més gran tresor que es pot tenir.
Per cert, fa uns moments parlava del final del riu. Quant parlem d’on el riu s’ajunta amb el mar, és com si parléssim del final del riu, com si el riu es morís en aquest lloc. Jo crec que el riu no desapareix sinó que s’ajunta amb el mar per així ser tots dos més grans i millors. Perquè no m’imagino un mar sense gens d’aigua dolça, ni un riu sense el mar on anar a desembocar. De vegades penso: què deuen sentir el riu i el mar quan es troben? Potser és com quan des d’una platja, en un dia clar sense núvols, vols mirar on acaba el mar i comença el cel, i és com si el mar i el cel fossin una mateixa cosa.
No sé per què però la meva vida ha estat sempre molt lligada a la natura. Ja de ben petita els paisatges em meravellaven. Em passava hores contemplant els arbres, les flors i els núvols. Tot em semblava fantàstic. Em passava hores mirant al cel com els núvols feien mil i unes formes, potser algunes d’elles eren producte de la meva imaginació, que déu n’hi do com n’era jo d’imaginativa, era fins i tot capaç de veure un gegant al lloc on hi havia un arbre.
Per mi qualsevol excusa era bona per escapar-me de casa, anar a estirar-me en un marge i passar-me hores contemplant el cel. O bé anar passejant a les vores dels camps collint gallarets i altres flors del mig dels camps de blat. M’arribaven a agradar tan les flors que fins i tot saltava la paret que envoltava el cementiri per anar a collir les roses dels rosers que hi havia allà. Això sí, sempre procurava que no m’enxampessin. No eren malifetes, eren criaturades que ja feien entreveure la meva afició per la natura, però sobretot per les meves estimades flors.
També està molt present al meu pensament quant a principis de l’hivern sortíem al bosc a recollir glans pels porcs. Feia tan de fred que se’m gelaven les puntes dels dits, però a mi no m’importava. M’agradava molt veure les teranyines que havien fet les aranyes durant la nit. Després em posava els dits vora els llavis i me’ls escalfava amb el meu alè calent. I de seguida em passava el fred. Quant fa fred al matí, amb la humitat es veu perfectament bé el dibuix de les teranyines i són molt boniques. Jo em quedava tan bocabada mirant-les que, per un moment, em feien oblidar el fred que tenia als dits.
Una altra cosa que m’agradava molt era quant a finals d’octubre, quant començava a fer fred, jo em refugiava en un lloc arrecerat on el sol m’escalfés i no em toqués el vent. Era una sensació molt agradable sentir l’escalfor del sol al meu cos prim i escanyolit. I quant tenia set bevia aigua d’un rierol que hi havia a prop d’on jo era. Quasi sempre solia anar al mateix lloc, al meu lloc preferit on l’aigua era tan neta que t’hi podies mirar com en un mirall i tan transparenta que podies veure tot allò que hi havia al fons. A mi em servia per calmar la set.
Les sortides al bosc a la tardor eren sempre com una festa. Jo les anomenava “les festes de la tardor” perquè sempre eren les últimes de l’any. Anàvem a collir els fruits del bosc: bolets, mores, castanyes i petites pomes que després donàvem al bestiar. Del bosc a la tardor el que més recordo són els colors: eren grocs, vermells i de diferents tons de verds, eren molt bonics. Em recordaven les fotos de les postals que la meva àvia tenia guardades al calaix d’una vella calaixera, dins una capsa de ferro que jo agafava d’amagat quant ella no hi era per poder veure-les. Després de les sortides de la tardor, les sortides al bosc s’havien acabat fins a la primavera.
L’hivern no era pas del tot dolent però quant les coses anaven maldades, que era força sovint, no podia anar-me’n als camps o al bosc, a esbargir-me o a plorar, i m’havia de consolar somniant en com m’hagués agradat que fossin les coses. També hi havia bons moments. Com quant feia molt de fred i venia alguna veïna a fer la xerrada. A la vora de la llar de foc, m’agradava molt sentir les històries que explicaven. De vegades s’hi passaven tota la tarda. Després menjàvem pa torrat acompanyat d’algun embotit que la meva àvia treia del rebost. Li agradava molt quedar bé amb les veïnes i que elles es pensessin que en aquella casa no hi faltava de res. Per cert, res més lluny de la veritat però, per ella, era molt important el que pensessin els altres. A mi sempre m’ha semblat una gran ximpleria voler aparentar allò que no ets perquè al final sempre se t’acaba veient el plomer.
A l’hivern, el millor de tot era quant nevava durant la nit i, al llevar-me, estava tot ben blanc i amb uns gruixos de neu que a mi m’arribaven fins als genolls. Era tot tan bonic: els arbres amb les branques doblades pel pes de la neu, els camps immaculadament llisos ja que encara no els havia trepitjat ningú, ... Aleshores posàvem trampes amb un gra de blat per caçar pardals, i el cert és que en caçàvem forces! Després l’àvia els desplomava, els netejava i ens els menjàvem fets a les brases de la llar de foc. No hi havia gaire carn però estaven bons. El més dolent de l’hivern era quant arribava el Dia dels Reis i tots els nens i nenes sortien al carrer amb les joguines que els havien regalat. Jo no en tenia mai cap. La meva àvia deia que era perquè els meus pares m’havien deixat i no demanaven regals als reis per a mi. Aleshores tota la quitxalla sempre es reia de mi i, al final, sempre acabaven dient-me el mateix, una cosa que em feia molt de mal. Ells, ben mirat, no en tenien cap culpa perquè ells només deien el que escoltaven dels seus pares. Encara ara al recordar les seves paraules em fan mal: l’abandonada de pare i mare. Potser per això encara ara no m’agraden gaire les Festes de Nadal, tot i que sempre he intentat no demostrar-ho.
Després arribava la primavera. Era com el començament d’una nova vida. Podia tornar al camp i al bosc. I, la veritat, tot era tant preciós que feia que m’oblidés de totes les coses dolentes que m’havien passat durant l’hivern. Els prats dels boscos estaven florits plens de flors de la camamilla, de les margarides, de l’herba blava, i d’altres de les que ja no recordo el nom. En els llocs més rocosos hi havia romaní i farigola, i el seu perfum m’omplia els sentits i em feia sentir com si tornés a néixer, i jo tornava a ser altre cop, gràcies a la naturalesa, més feliç.
Però tot això es va acabar ben aviat. Quant encara era una criatura, em varen posar a treballar i les meves escapades al bosc es varen acabar. Tot i això, vaig seguir agafant flors sobretot roses de tots els rosers que trobava al meu pas i també vaig seguir mirant al cel esperant una senyal que em fes pensar que els meus desitjos es farien realitat algun dia.
El temps i els anys van passar ràpid, i aleshores vaig conèixer un noi em vaig casar. Vaig tenir fills i vaig tornar a anar al bosc amb els meus fills que aleshores eren petits. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Ens ho passàvem tant bé... No teníem gaires coses però tampoc ens feien falta. Al començament anàvem al riu que hi havia a prop del lloc on vivíem. En aquell lloc va començar a caminar el meu fill petit. Més endavant, vam anar a passar els caps de setmana en un embassament que hi havia no gaire lluny de casa i també en una riera on l’aigua encara era neta i intentàvem pescar-hi truites tot i que quasi mai en pescàvem cap. Recordo com si fos ara un cap de setmana en que varem marxar de casa el divendres, quant els meus fills varen sortir de l’escola ja que els divendres a la tarda no tenien escola. Vam anar a passar el cap de setmana a la riera en una tenda, una canadenca que ens havia donat el pare del meu marit. Aquella vegada ens vam quedar els meus fills i jo sols, doncs el meu marit treballava de nit i va haver d’anar a treballar fins el dissabte al matí. I allà ens tens als meus fills, a mi i el gos que es deia Dic, tots sols dormint en una tenda al mig de la muntanya.
Per cert, cap de nosaltres va sentir por. Els meus tres fills varen jugar fins que ja quasi era fosc, varem sopar i a dormir. Devia ser mitjanit quant em vaig despertar, vaig agafar una llanterna i vaig mirar com estaven tots. El que vaig veure era la cosa més bonica i dolça que mai havien vist els meus ulls. El petit dormia al mig del seu germà gran i de mi, tenia el seu petit caparró recolzat sobre el braç del seu germà gran, el revoltós del mitjà dormia tranquil, estava cansat de fer l’animalot tota la tarda, i a baix, als peus de tots, en Dic que, al veure llum, va obrir els ulls, em va mirar, es va cargolar i va seguir dormint tan tranquil. El que els meus ulls veien era tan dolç que no recordo haver vist mai més alguna cosa que em fes sentir el que el meu cor va sentir en aquells moments.
Després varen venir més caps de setmana a la muntanya. Ens passàvem el dia pescant i els nens banyant-se i, al fer-se fosc, enceníem un foc i sopàvem, explicàvem contes, jugàvem al pare carbasser, i després a dormir. No sempre les coses ens sortien bé del tot. Com una vegada que va ploure molt i no devíem haver muntat la tenda gaire bé perquè se’ns va inundar tota d’aigua i varem haver de dormir estirats en les gandules que teníem per prendre el sol. Un altre dia, de sobte, ens varem trobar tota la tenda envoltada d’una gran quantitat de granotes i en Dic, el nostre gos, no va parar de lladrar fins que jo vaig sortir de la tenda amb un bastó donant cops per tot arreu fins que moltes granotes varen marxar. Però no passava res, tot això eren noves aventures per explicar. Van ser uns anys molt bons per a tots però, com tot, allò també es va acabar.
Durant uns anys, les coses no varen anar gaire bé i tots varem passar mals moments. I els anys, de mica en mica, varen anar passant. Algunes coses varen millorar, altres varen empitjorar. Diuen que la vida és així, què hi farem!
Ara els meus fills són grans. No sé si recordaran alguna cosa d’aquells temps però segur que els agrada estar a l’aire lliure i contemplar la naturalesa, ha de ser així, ho porten a la sang.
Desitjo de tot cor que ells respectin la natura i l’estimin com jo, perquè la naturalesa forma part d’ells i ells formen part de la naturalesa. I, si algun dia tenen fills, tan de bo els inculquin el respecte per tot allò que els envolta, i tan de bo tots els pares del món fessin el mateix. Aleshores tot tornaria a ser tan bonic com era abans: els boscos nets, sense bosses de plàstic ni llaunes de refrescs, i l’aigua dels rierols neta i transparenta i bona per a beure. Aleshores segur que tots gaudiríem d’una bona vida.
De totes maneres, jo segueixo mirant al cel esperant que es facin realitat els meus desitjos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada