Ahir vaig conèixer una noia excepcional. Vaig anar a una oficina de la Generalitat a fer uns tràmits i, a l’entrar a l’oficina que, per cert, estava plena de gent que esperava per fer tràmits, una de les noies que atenia les persones que s’estaven esperant va demanar que, per favor, les últimes persones que havien arribat s’esperessin fora perquè estava molt ple, i així ho vàrem fer. Però la meva gran sorpresa va ser quant la mateixa noia va dir a un noi que estava assegut que per favor s’aixequés i em deixés seure a mi. He de dir que era la primera vegada que em passava una cosa semblant.
Avui he hagut de tornar a la mateixa oficina i aquesta noia ha tornat a fer el mateix (per cert, és una noia molt agradable i somrient). Quant no hi ha hagut gent que s’esperés per demanar alguna informació, ha vingut al meu costat i m’ha dit si em sabia greu que em fés una pregunta, que si no volia respondre doncs que no respongués. Aleshores m’ha preguntat què m’havia passat perquè havia vist que caminava amb certa dificultat. Però, quant ella es dirigia al lloc on jo estava m’he adonat que ella encara tenia més dificultat que jo per moure’s. Així que jo li he explicat el que m’havia passat i ella m’ha explicat el que li passava, té esclerosis. Hem estat parlant i he de dir que no ha deixat de somriure en cap moment. Totes les malalties són dolentes però la seva déu n’hi do. M’ha sorprès molt l’alegria que transmetia, el seu somriure, els seus ulls brillants i la seva cordialitat. Pel que vaig veure, va ser molt atenta amb tothom que entrava a l’oficina. Potser no ens tornarem a veure mai més però el cert és que la recordaré sempre. No per la seva malaltia sinó pel seu somriure i la seva cordialitat.
Crec que moltes persones sanes, la feina de les quals és atendre les persones en llocs públics i que moltes vegades semblen enfadades i sense ganes d’atendre’t, haurien d’aprendre molt de persones com la que he conegut avui.
...
Avui he hagut de tornar a la mateixa oficina i aquesta noia ha tornat a fer el mateix (per cert, és una noia molt agradable i somrient). Quant no hi ha hagut gent que s’esperés per demanar alguna informació, ha vingut al meu costat i m’ha dit si em sabia greu que em fés una pregunta, que si no volia respondre doncs que no respongués. Aleshores m’ha preguntat què m’havia passat perquè havia vist que caminava amb certa dificultat. Però, quant ella es dirigia al lloc on jo estava m’he adonat que ella encara tenia més dificultat que jo per moure’s. Així que jo li he explicat el que m’havia passat i ella m’ha explicat el que li passava, té esclerosis. Hem estat parlant i he de dir que no ha deixat de somriure en cap moment. Totes les malalties són dolentes però la seva déu n’hi do. M’ha sorprès molt l’alegria que transmetia, el seu somriure, els seus ulls brillants i la seva cordialitat. Pel que vaig veure, va ser molt atenta amb tothom que entrava a l’oficina. Potser no ens tornarem a veure mai més però el cert és que la recordaré sempre. No per la seva malaltia sinó pel seu somriure i la seva cordialitat.
Crec que moltes persones sanes, la feina de les quals és atendre les persones en llocs públics i que moltes vegades semblen enfadades i sense ganes d’atendre’t, haurien d’aprendre molt de persones com la que he conegut avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada