Ja fa temps, vaig passar per una de les experiències més dolentes que m’han passat al llarg de la vida. Aleshores jo creia que això només em passava a mi. Però, per desgràcia, crec que ara passa massa sovint i a moltes famílies. Jo em pregunto de qui és la culpa que la gent es quedi sense allò que és seu. D’ells, no crec. De qui és la culpa l’actual crisi? No ho sé però segur que no és dels que perden la feina ni dels que es queden sense les seves cases.
Mentrestant, ells, els polítics, estan fent grans dinars per parlar de la crisi un dia i un altre. Mentrestant, les persones que s’han quedat sense feina són a Càritas demanant menjar per poder sobreviure. Crec que, si per un moment pensessin que ells podrien trobar-se en aquesta situació, segur que ja haurien trobat la solució.
Els entesos donen la culpa als polítics. Jo no sóc cap entesa en política però penso que segur que ells no es quedaran sense casa ni sense sou i que, malgrat la crisi, segueixen vivint bé com sempre ho han estat fent. Després de pensar, he arribat a la conclusió que els polítics son com una plaga molesta i indesitjable però, per desgràcia, necessària.
Ara serà millor que deixi els polítics amb les seves històries superrealistes i jo segueixi amb la meva.
Com moltes altres persones, tenia casa meva. No era una gran casa, però era casa meva i em sentia orgullosa de poder dir “això és casa meva”. De fet, quant les coses es posaven difícils, jo mirava la casa i pensava “les has passades magres però, quant em miro aquesta casa meva, m’ho compensa tot”.
Però, per una llarga llista de coses (salut, baixada d’ingressos i, segurament, també per culpa meva), tot i que jo sempre he pensat que podia haver lluitat més i potser les coses haguessin anat d’una altra manera, el fet és que vaig haver de vendre la meva estimada casa.
Des del moment en que vaig arribar a la conclusió que no em quedava cap més solució que vendre, la meva desesperació va ser total. Vaig plorar fins quedar esgotada. Durant la nit em llevava i de genolls demanava ajut al cel i a Déu. Però Déu no m’escoltava, o potser era que no existia.
Des de llavors, no he tornat a demanar ajut ni a Déu ni a ningú. I només crec en allò que jo mateixa pugui aconseguir pels meus propis mitjans. He de dir que això em va servir per espavilar-me més. La veritat és que ara no em sento més segura de mi mateixa del que em sentia abans, però m’agafo les coses d’una altra manera i ja no ploro.
Quant vaig vendre la casa va ser com si hagués perdut part de la meva vida. I el pitjor era que ningú m’havia dit que ho fes. Ho vaig decidir jo per culpa de la meva manera de ser, per voler, com sempre, fer el més correcte. Encara no sé si aquesta va ser la decisió correcta o no. Això no ho sabré mai.
Ara visc de lloguer en una bonica casa i estic molt bé. Però sempre estic patint per si, quant arribi el final del contracte, el propietari el renovarà o hauré de buscar un altre lloc per viure.
De fet, crec que a tots els llogaters els deu passar el mateix. Per molt complidors i bons llogaters que siguem, tots estem amb la mateixa situació: depenem sempre del que decideixin els propietaris. De la mateixa manera que hem d’acceptar les decisions dels polítics.
Ara sento pels mitjans de comunicació i llegeixo als diaris la quantitat de cases i pisos que embarguen i la gran quantitat de persones que, en contra de la seva voluntat, sense que ells puguin decidir el que desitgen, veuen com els prenen les seves llars sense poder fer-hi res. Aleshores penso que jo sí que vaig tenir la sort de poder decidir.
Si pogués parlar amb ells, els diria que mirin el futur amb esperança perquè la vida dóna moltes voltes. Potser en el futur trobin la resposta, el per què passen les coses, i hi trobin algun sentit. A mi m’ha servit per ser més forta i arribar a la conclusió que les coses dolentes que ens dóna la vida ens ensenyen més que les coses bones, que si ens esforcem llavors podem trobar la felicitat amb altres coses que passen cada dia al nostre voltant, i intentar viure cada dia com si fos el millor de la nostra vida.
...
Mentrestant, ells, els polítics, estan fent grans dinars per parlar de la crisi un dia i un altre. Mentrestant, les persones que s’han quedat sense feina són a Càritas demanant menjar per poder sobreviure. Crec que, si per un moment pensessin que ells podrien trobar-se en aquesta situació, segur que ja haurien trobat la solució.
Els entesos donen la culpa als polítics. Jo no sóc cap entesa en política però penso que segur que ells no es quedaran sense casa ni sense sou i que, malgrat la crisi, segueixen vivint bé com sempre ho han estat fent. Després de pensar, he arribat a la conclusió que els polítics son com una plaga molesta i indesitjable però, per desgràcia, necessària.
Ara serà millor que deixi els polítics amb les seves històries superrealistes i jo segueixi amb la meva.
Com moltes altres persones, tenia casa meva. No era una gran casa, però era casa meva i em sentia orgullosa de poder dir “això és casa meva”. De fet, quant les coses es posaven difícils, jo mirava la casa i pensava “les has passades magres però, quant em miro aquesta casa meva, m’ho compensa tot”.
Però, per una llarga llista de coses (salut, baixada d’ingressos i, segurament, també per culpa meva), tot i que jo sempre he pensat que podia haver lluitat més i potser les coses haguessin anat d’una altra manera, el fet és que vaig haver de vendre la meva estimada casa.
Des del moment en que vaig arribar a la conclusió que no em quedava cap més solució que vendre, la meva desesperació va ser total. Vaig plorar fins quedar esgotada. Durant la nit em llevava i de genolls demanava ajut al cel i a Déu. Però Déu no m’escoltava, o potser era que no existia.
Des de llavors, no he tornat a demanar ajut ni a Déu ni a ningú. I només crec en allò que jo mateixa pugui aconseguir pels meus propis mitjans. He de dir que això em va servir per espavilar-me més. La veritat és que ara no em sento més segura de mi mateixa del que em sentia abans, però m’agafo les coses d’una altra manera i ja no ploro.
Quant vaig vendre la casa va ser com si hagués perdut part de la meva vida. I el pitjor era que ningú m’havia dit que ho fes. Ho vaig decidir jo per culpa de la meva manera de ser, per voler, com sempre, fer el més correcte. Encara no sé si aquesta va ser la decisió correcta o no. Això no ho sabré mai.
Ara visc de lloguer en una bonica casa i estic molt bé. Però sempre estic patint per si, quant arribi el final del contracte, el propietari el renovarà o hauré de buscar un altre lloc per viure.
De fet, crec que a tots els llogaters els deu passar el mateix. Per molt complidors i bons llogaters que siguem, tots estem amb la mateixa situació: depenem sempre del que decideixin els propietaris. De la mateixa manera que hem d’acceptar les decisions dels polítics.Ara sento pels mitjans de comunicació i llegeixo als diaris la quantitat de cases i pisos que embarguen i la gran quantitat de persones que, en contra de la seva voluntat, sense que ells puguin decidir el que desitgen, veuen com els prenen les seves llars sense poder fer-hi res. Aleshores penso que jo sí que vaig tenir la sort de poder decidir.
Si pogués parlar amb ells, els diria que mirin el futur amb esperança perquè la vida dóna moltes voltes. Potser en el futur trobin la resposta, el per què passen les coses, i hi trobin algun sentit. A mi m’ha servit per ser més forta i arribar a la conclusió que les coses dolentes que ens dóna la vida ens ensenyen més que les coses bones, que si ens esforcem llavors podem trobar la felicitat amb altres coses que passen cada dia al nostre voltant, i intentar viure cada dia com si fos el millor de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada