En Pip i en Pop eren dos peixos d’aigua dolça. En Pip era uns dies més gran que el seu amic Pop. Però també era més trapella i més atrevit i li agradava molt anar sempre a la recerca de noves experiències i d’aventures. Això feia que molt sovint es fiqués en problemes i que quasi sempre hagués d’anar en Pop a ajudar-lo a sortir-ne ja que en Pop era molt més assenyat. Però no per això deixaven mai de ser molt bons amics ja que en el fons a en Pop li agradaven les aventures en que solia ficar-lo el seu intrèpid amic doncs segur que ell no s’atreviria mai per sí mateix a fer les coses que feia amb en Pip.
Un dia en que tots dos estaven avorrits de jugar a veure qui era el que aguantava més estona nedant a contracorrent, en Pip li va proposar al seu amic que anessin al lloc anomenat per tots els peixos “el lloc de les trampes dels sers estranys”. En Pop de seguida li va dir que no, doncs en aquell lloc estava prohibit acostar-s’hi. Els seus pares sempre li havien dit que es tractava d’un lloc molt perillós on mai havia d’anar-hi.
En Pip, com sempre feia, li va replicar que com ho podien saber si ells no havien conegut mai cap peix que s’hi hagués acostat mai, que segur que aquestes històries se les havien inventat els seus pares perquè no s’allunyessin del lloc on estaven sempre tots que era sota les branques dels arbres que hi havia a les riberes del riu i que degut a la força del vent s’havien enfonsat sota les seves aigües servint així de casa a tots els peixos que ells coneixien.
En Pop li va dir que els seus pares li havien explicat que havien conegut peixos que de grans s’havien atrevit a anar-hi i que mai més n’havien tornat.
En Pip el va tornar a replica de nou: “Tu has conegut mai algun peix a qui li hagi passat això?”. “Doncs, no. Però, si els pares ho diuen, jo crec que potser deu ser veritat” va dir en Pop amb un posat tot seriós. “Potser... potser... sempre dius això quan no saps què dir!” va dir en Pip.
“Doncs tu mateix! Com que jo no sóc un caganer ploramiques com tu, jo me’n vaig a veure com és aquell lloc tan misterióssssss. Adéu!” va dir en Pip, al mateix temps que girava cua nedant a tota velocitat cap a fora de sota les branques en direcció al centre del riu.
“Espera’t!” va cridar en Pop. Però, al veure que el seu amic ni l’escoltava, va sortir a tota velocitat per poder posar-se al seu costat.
“Em sembla a mi que aquest cop t’has passat de la ratlla” va dir en Pop al seu amic. “Jo no t’he obligat a venir. Així que, si tu vols venir, neda i calla” va dir en Pip.
Quant van arribar al mig del riu, varen haver de nedar molt fort doncs la corrent era cada vegada més forta. Quant per fi varen ser a l’altra banda, estaven tots dos quasi esgotats per l’esforç que havien hagut de fer. Aleshores en Pip va dir al seu amic: “Veus com no passa res? Tot és normal!” I en Pop va dir: “Sí, però jo ja no podia més quan estàvem al mig del riu” Fent-se el valent com sempre, el seu amic va respondre: “Calla ploramiques! Doncs a mi no m’ha costat gens travessar-lo”
De sobte van veure una cosa blanca sobre seu. “Mira! Què deu ser això?” va preguntar en Pip. “No sé...” va respondre en Pop. “Jo vaig a veure què és” digué en Pip. “Ai que m’ensumo problemes un altre cop...” va dir el seu amic Pop.
“Vine a veure això!” va cridar el seu amic Pip. “És una cosa tova, no passa res” deia mentre tocava aquella cosa blanca que l’aigua feia moure. De sobte, sense que pogués fer-hi res, es va trobar dins d’aquella cosa blanca i tova. En Pip mirava de sortir d’allà dins però, per més que ho intentava, no podia sortir. Aleshores va començar a cridar “Pop! Ajuda’m! Que no puc sortir!” En Pop, tot espantat, l’hi deia: “Jo no sé què puc fer... Mira de trobar un forat per poder sortir...” Però en Pip continuava cridant: “Ja ho faig però no en veig cap! Ajuda’m!” El seu bon amic estava molt espantat doncs ben mirat no sabia què podia fer per molt que rumiés com poder salvar en Pip. De sobte, va a començar a cridar: “Socors! Socors! Ajudeu-me!” De seguida va sentir una veu gruixuda darrera seu: “Què crides petit? Què et passa que crides tan?” I ell es va explicar: “El meu amic està ficat dins d’aquesta cosa. I jo no sé què fer perquè en pugui sortir...” La carpa grossa que havia sortit ràpidament de no sé on, va dir: “A veure, deixa’m pensar un moment... Ja està! Ja sé què farem! Tu fes el que jo et diré: Tu posa’t per on el teu amic ha entrat i jo tibaré aquesta cosa per l’altra banda.” I així ho varen fer. En Pop es va posar a cridar el seu amic pel lloc on l’havia vist entrar i, aleshores, la gran carpa va agafar aquella cosa per l’altre costat al mateix temps que tibava cap amunt. De sobte va sortir en Pip tot esverat. “Bufa! Ara sí que m’he espantat!” va dir en Pip.
“Què?, noi, estàs bé?” va dir la carpa grossa. “Qui és aquesta?” va preguntar en Pip al seu amic. “Ja pots donar- li les gràcies... Si no arriba a ser per ella, encara estaries dins d’aquella cosa!” va explicar en Pop al seu amic. “Perdoni i gràcies per haver-me salvat, senyora carpa” va dir en Pip.
“Digueu-me, què feu vosaltres tan petits en aquest lloc? És que els vostres pares no us han dit que aquest lloc és molt perillós?” va exclamar la carpa. “Sí” va dir en Pop “però aquest” va dir assenyalant al seu amic Pip “és... a veure, com ho diria jo... una mica busca problemes i una mica dur de closca. I se l’hi ha ficat al cap que havia de venir aquí a ficar-se en problemes i, quant a ell se l’hi fica una cosa al cap, ja ha vist el que passa.” La gran carpa va dir: “Doncs mal fet, nois. Al nostre entorn ja hi ha suficients perills perquè hagueu de venir aquí a buscar-ne més.” En Pop, amb cara de circumstàncies, va dir: “Això dic jo! Però, ell és així, si no pot buscar problemes llavors no és feliç.” Encara no havia acabat de parla, que en Pip va sortir corrents nedant i cridant: “Mireu quina cosa més estranya surant sobre l’aigua!”
I sí, així era. Hi havia veritablement una cosa a l’aigua que no havien vist mai. Era rodona, de color vermell i tenia una cosa semblant a ratlles tortes de colors. “Mireu... Mireu que lluent és per aquest cantó!” deia en Pip mentre si acostava tot expectant. De sobte va sentir un cop a la seva panxa. Del salt que va fer, va sortir del riu fent un giravolt abans de tornar a caure de nou a l’aigua. “Que esteu bojos? Us podríeu haver fet mal!” va dir amb cara enfadada la carpa i va afegir “Noiet, aquest cop sí que has estat a punt de fer-la grossa! Això que acabes de veure sí que és una trampa mortal...” En Pip, tot espantat, va preguntar: “Ah, sí? I per què és tan perillós?” Tot assenyalant aquella cosa, la carpa digué: “Mira, veus aquell forat fosc que té en aquell lloc tan brillant?” Els dos peixets van contestar que sí a la vegada. “Doncs és una trampa pels peixos petits com vosaltres” va explicar-los la carpa. “I per què?” varen preguntar ells. La carpa va continuar la seva explicació: “Els peixos petits s’hi acosten com has fet tu Pip i de sobte queden ficats dins i, com que no saben sortir-ne, queden atrapats allà dins i la corrent del riu se’ls emporta riu avall lluny de casa seva i aleshores es fan grossos però no poden sortir-ne mai més i al final acaben morint-se.” En Pip va exclamar: “Òndia! Doncs sí que n’és de perillós aquest lloc!” En Pop, mirant la senyora carpa va afegir: “I segur que encara n’hi deuen haver més de coses perilloses. Veritat?” Ella va respondre: “Doncs sí que n’hi ha. Veniu i no goseu moure-us del meu costat.” Ells, que ja estaven molt espantats, això ho varen fer sense replicar.
Quan ja s’acostaven al mig del riu, la carpa els digué: “No us moveu. Mireu això! Oi que sembla un cuc?” I ells varen respondre que sí. “Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors ningú us tornaria a veure mai més. Mireu-lo bé i veureu que hi ha una cosa punxeguda que aguanta el cuc. Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors això se us clavaria a la boca i aleshores aquesta cosa punxeguda us trauria de l’aigua i tampoc aquest cop tornaríeu vius a l’aigua.”
“Jo ja n’he tingut massa de tot plegat... Jo me’n torno a casa!” va dir en Pop que estava tremolant de por. “I jo també!” va dir en Pip. “Espereu!” va dir la senyora carpa “que us hi acompanyo i així aprofitaré per explicar-vos més coses que vull que sapigueu.”
“Mireu, no us penseu que al lloc on viviu no n’hi ha de perills. És molt important que sapigueu amb quines coses us haureu d’enfrontar en el futur. Sabeu que per sobre el riu volen ocells que es mengen els peixos petits com vosaltres?” I en Pop va respondre: “Sí! Son les gavines! El meu pare m’ho ha explicat. I també se’ns mengen el ànecs. És per això que el pare no vol que sortim de sota las branques.”
“Sí, és veritat tot el que els vostres pares us han explicat. Però també hi ha peixos que se us podrien menjar.” I tots dos van dir: “Això no m’ho han explicat!” I la carpa va continuar: “Doncs sí que existeixen doncs jo els he vist més d’un cop. Es diuen Siluros. Son quasi gegants i tenen una boca deu vegades més gran que la meva i uns bigotis molt llargs.” Tot rient, l’hi van dir: “Tu també en tens de bigotis i no ets pas gens perillosa. Tot al contrari doncs avui ens has salvat més d’un cop.”
“Vaja, hem arribat per fi a casa” va dir en Pop, tot bufant per la tranquil•litat que sentia pel fet de ser de nou a casa.
“Pip... Pop... on éreu? fa estona que us busquem!” varen dir els seus pares quan els varen veure arribar. “Perdonin, senyors. Ha estat culpa meva. Els he vist jugant fora de les branques i els he estat explicant els perills que els pot suposar estar fora del seu lloc i del costat de les seves famílies” va dir la carpa tot mirant els dos petits peixos al mateix temps que els picava l’ull. Després de dir adéu a tots, va girar cua i va marxar nedant amb el seu posat tot seriós i dient adéu amb les seves aletes.
Explica la història que, quan en Pop i en Pip foren ja uns avis, els agradava explicar les seves històries als més petits. Però, ja en aquells temps, cap peix anava a l’altra banda del riu. I és que l’aigua era tan bruta i tan plena de deixalles que ja ni hi anaven a pescar els anomenats pels peixos “els sers estranys”. De fet, ells foren els culpables de que en aquell lloc no hi hagués cap peix, ni arbres, ni matolls, ni cap mena de forma de vida.
Dedicat als meus fills. En record dels contes que els explicava quan eren petits a la vora d’una foguera durant la nit quan anàvem d’acampada.
...
Un dia en que tots dos estaven avorrits de jugar a veure qui era el que aguantava més estona nedant a contracorrent, en Pip li va proposar al seu amic que anessin al lloc anomenat per tots els peixos “el lloc de les trampes dels sers estranys”. En Pop de seguida li va dir que no, doncs en aquell lloc estava prohibit acostar-s’hi. Els seus pares sempre li havien dit que es tractava d’un lloc molt perillós on mai havia d’anar-hi.
En Pip, com sempre feia, li va replicar que com ho podien saber si ells no havien conegut mai cap peix que s’hi hagués acostat mai, que segur que aquestes històries se les havien inventat els seus pares perquè no s’allunyessin del lloc on estaven sempre tots que era sota les branques dels arbres que hi havia a les riberes del riu i que degut a la força del vent s’havien enfonsat sota les seves aigües servint així de casa a tots els peixos que ells coneixien.
En Pop li va dir que els seus pares li havien explicat que havien conegut peixos que de grans s’havien atrevit a anar-hi i que mai més n’havien tornat.
En Pip el va tornar a replica de nou: “Tu has conegut mai algun peix a qui li hagi passat això?”. “Doncs, no. Però, si els pares ho diuen, jo crec que potser deu ser veritat” va dir en Pop amb un posat tot seriós. “Potser... potser... sempre dius això quan no saps què dir!” va dir en Pip.
“Doncs tu mateix! Com que jo no sóc un caganer ploramiques com tu, jo me’n vaig a veure com és aquell lloc tan misterióssssss. Adéu!” va dir en Pip, al mateix temps que girava cua nedant a tota velocitat cap a fora de sota les branques en direcció al centre del riu.
“Espera’t!” va cridar en Pop. Però, al veure que el seu amic ni l’escoltava, va sortir a tota velocitat per poder posar-se al seu costat.
“Em sembla a mi que aquest cop t’has passat de la ratlla” va dir en Pop al seu amic. “Jo no t’he obligat a venir. Així que, si tu vols venir, neda i calla” va dir en Pip.
Quant van arribar al mig del riu, varen haver de nedar molt fort doncs la corrent era cada vegada més forta. Quant per fi varen ser a l’altra banda, estaven tots dos quasi esgotats per l’esforç que havien hagut de fer. Aleshores en Pip va dir al seu amic: “Veus com no passa res? Tot és normal!” I en Pop va dir: “Sí, però jo ja no podia més quan estàvem al mig del riu” Fent-se el valent com sempre, el seu amic va respondre: “Calla ploramiques! Doncs a mi no m’ha costat gens travessar-lo”
De sobte van veure una cosa blanca sobre seu. “Mira! Què deu ser això?” va preguntar en Pip. “No sé...” va respondre en Pop. “Jo vaig a veure què és” digué en Pip. “Ai que m’ensumo problemes un altre cop...” va dir el seu amic Pop.
“Vine a veure això!” va cridar el seu amic Pip. “És una cosa tova, no passa res” deia mentre tocava aquella cosa blanca que l’aigua feia moure. De sobte, sense que pogués fer-hi res, es va trobar dins d’aquella cosa blanca i tova. En Pip mirava de sortir d’allà dins però, per més que ho intentava, no podia sortir. Aleshores va començar a cridar “Pop! Ajuda’m! Que no puc sortir!” En Pop, tot espantat, l’hi deia: “Jo no sé què puc fer... Mira de trobar un forat per poder sortir...” Però en Pip continuava cridant: “Ja ho faig però no en veig cap! Ajuda’m!” El seu bon amic estava molt espantat doncs ben mirat no sabia què podia fer per molt que rumiés com poder salvar en Pip. De sobte, va a començar a cridar: “Socors! Socors! Ajudeu-me!” De seguida va sentir una veu gruixuda darrera seu: “Què crides petit? Què et passa que crides tan?” I ell es va explicar: “El meu amic està ficat dins d’aquesta cosa. I jo no sé què fer perquè en pugui sortir...” La carpa grossa que havia sortit ràpidament de no sé on, va dir: “A veure, deixa’m pensar un moment... Ja està! Ja sé què farem! Tu fes el que jo et diré: Tu posa’t per on el teu amic ha entrat i jo tibaré aquesta cosa per l’altra banda.” I així ho varen fer. En Pop es va posar a cridar el seu amic pel lloc on l’havia vist entrar i, aleshores, la gran carpa va agafar aquella cosa per l’altre costat al mateix temps que tibava cap amunt. De sobte va sortir en Pip tot esverat. “Bufa! Ara sí que m’he espantat!” va dir en Pip.
“Què?, noi, estàs bé?” va dir la carpa grossa. “Qui és aquesta?” va preguntar en Pip al seu amic. “Ja pots donar- li les gràcies... Si no arriba a ser per ella, encara estaries dins d’aquella cosa!” va explicar en Pop al seu amic. “Perdoni i gràcies per haver-me salvat, senyora carpa” va dir en Pip.
“Digueu-me, què feu vosaltres tan petits en aquest lloc? És que els vostres pares no us han dit que aquest lloc és molt perillós?” va exclamar la carpa. “Sí” va dir en Pop “però aquest” va dir assenyalant al seu amic Pip “és... a veure, com ho diria jo... una mica busca problemes i una mica dur de closca. I se l’hi ha ficat al cap que havia de venir aquí a ficar-se en problemes i, quant a ell se l’hi fica una cosa al cap, ja ha vist el que passa.” La gran carpa va dir: “Doncs mal fet, nois. Al nostre entorn ja hi ha suficients perills perquè hagueu de venir aquí a buscar-ne més.” En Pop, amb cara de circumstàncies, va dir: “Això dic jo! Però, ell és així, si no pot buscar problemes llavors no és feliç.” Encara no havia acabat de parla, que en Pip va sortir corrents nedant i cridant: “Mireu quina cosa més estranya surant sobre l’aigua!”
I sí, així era. Hi havia veritablement una cosa a l’aigua que no havien vist mai. Era rodona, de color vermell i tenia una cosa semblant a ratlles tortes de colors. “Mireu... Mireu que lluent és per aquest cantó!” deia en Pip mentre si acostava tot expectant. De sobte va sentir un cop a la seva panxa. Del salt que va fer, va sortir del riu fent un giravolt abans de tornar a caure de nou a l’aigua. “Que esteu bojos? Us podríeu haver fet mal!” va dir amb cara enfadada la carpa i va afegir “Noiet, aquest cop sí que has estat a punt de fer-la grossa! Això que acabes de veure sí que és una trampa mortal...” En Pip, tot espantat, va preguntar: “Ah, sí? I per què és tan perillós?” Tot assenyalant aquella cosa, la carpa digué: “Mira, veus aquell forat fosc que té en aquell lloc tan brillant?” Els dos peixets van contestar que sí a la vegada. “Doncs és una trampa pels peixos petits com vosaltres” va explicar-los la carpa. “I per què?” varen preguntar ells. La carpa va continuar la seva explicació: “Els peixos petits s’hi acosten com has fet tu Pip i de sobte queden ficats dins i, com que no saben sortir-ne, queden atrapats allà dins i la corrent del riu se’ls emporta riu avall lluny de casa seva i aleshores es fan grossos però no poden sortir-ne mai més i al final acaben morint-se.” En Pip va exclamar: “Òndia! Doncs sí que n’és de perillós aquest lloc!” En Pop, mirant la senyora carpa va afegir: “I segur que encara n’hi deuen haver més de coses perilloses. Veritat?” Ella va respondre: “Doncs sí que n’hi ha. Veniu i no goseu moure-us del meu costat.” Ells, que ja estaven molt espantats, això ho varen fer sense replicar.
Quan ja s’acostaven al mig del riu, la carpa els digué: “No us moveu. Mireu això! Oi que sembla un cuc?” I ells varen respondre que sí. “Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors ningú us tornaria a veure mai més. Mireu-lo bé i veureu que hi ha una cosa punxeguda que aguanta el cuc. Doncs si intenteu menjar-vos-el llavors això se us clavaria a la boca i aleshores aquesta cosa punxeguda us trauria de l’aigua i tampoc aquest cop tornaríeu vius a l’aigua.”
“Jo ja n’he tingut massa de tot plegat... Jo me’n torno a casa!” va dir en Pop que estava tremolant de por. “I jo també!” va dir en Pip. “Espereu!” va dir la senyora carpa “que us hi acompanyo i així aprofitaré per explicar-vos més coses que vull que sapigueu.”
“Mireu, no us penseu que al lloc on viviu no n’hi ha de perills. És molt important que sapigueu amb quines coses us haureu d’enfrontar en el futur. Sabeu que per sobre el riu volen ocells que es mengen els peixos petits com vosaltres?” I en Pop va respondre: “Sí! Son les gavines! El meu pare m’ho ha explicat. I també se’ns mengen el ànecs. És per això que el pare no vol que sortim de sota las branques.”
“Sí, és veritat tot el que els vostres pares us han explicat. Però també hi ha peixos que se us podrien menjar.” I tots dos van dir: “Això no m’ho han explicat!” I la carpa va continuar: “Doncs sí que existeixen doncs jo els he vist més d’un cop. Es diuen Siluros. Son quasi gegants i tenen una boca deu vegades més gran que la meva i uns bigotis molt llargs.” Tot rient, l’hi van dir: “Tu també en tens de bigotis i no ets pas gens perillosa. Tot al contrari doncs avui ens has salvat més d’un cop.”
“Vaja, hem arribat per fi a casa” va dir en Pop, tot bufant per la tranquil•litat que sentia pel fet de ser de nou a casa.
“Pip... Pop... on éreu? fa estona que us busquem!” varen dir els seus pares quan els varen veure arribar. “Perdonin, senyors. Ha estat culpa meva. Els he vist jugant fora de les branques i els he estat explicant els perills que els pot suposar estar fora del seu lloc i del costat de les seves famílies” va dir la carpa tot mirant els dos petits peixos al mateix temps que els picava l’ull. Després de dir adéu a tots, va girar cua i va marxar nedant amb el seu posat tot seriós i dient adéu amb les seves aletes.
Explica la història que, quan en Pop i en Pip foren ja uns avis, els agradava explicar les seves històries als més petits. Però, ja en aquells temps, cap peix anava a l’altra banda del riu. I és que l’aigua era tan bruta i tan plena de deixalles que ja ni hi anaven a pescar els anomenats pels peixos “els sers estranys”. De fet, ells foren els culpables de que en aquell lloc no hi hagués cap peix, ni arbres, ni matolls, ni cap mena de forma de vida.
Dedicat als meus fills. En record dels contes que els explicava quan eren petits a la vora d’una foguera durant la nit quan anàvem d’acampada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada